Els 'hikikomoris' són joves del Japó reclosos que han tallat tota connexió amb l'exterior

D’aquí a una dècada el Japó afrontarà el que ja es coneix com el problema 2030: la primera generació de hikikomoris arribarà als 60 anys i, per tant, difícilment tindrà una xarxa familiar que se n’ocupi. Hikikomori és una paraula que aquí devia arribar als 2000 però que al Japó es va imposar a mitjan anys 80 per descriure les persones –sobretot homes joves– que decidien recloure’s a casa i tallar tota connexió directa amb l’exterior. Es calcula que n’hi ha un milió (en un país de 126 milions d’habitants). No són malalts mentals diagnosticats: són una mena d’eremites contemporanis que s’aïllen perquè no suporten l’angoixa de les relacions socials, la pressió laboral, dels estudis, etcètera. El patró diu que un hikikomori porta com a mínim sis mesos sol –alimentant-se, per exemple, amb el plat que els pares li deixen a la porta de l’habitació o amb menjar a domicili– però la majoria està molts més anys en aquests llimbs autoimposats. Hi ha gent que fa dècades que està reclosa i que en algun moment deixarà de rebre atenció. Penso en aquest perfil enigmàtic i malaltís en observar el seu revers a les nostres xarxes socials. Són els exhibicionistes patològics –a aquestes alçades mereixerien una etiqueta més precisa com a nova categoria social que s’expandeix entre nosaltres. És gent anònima que mantenia un perfil actiu a les xarxes però que, un dia, per caramboles de la viralitat, aconsegueix gratar aquells 15 minuts de glòria que reivindicava Andy Warhol. I un cop han descobert el plaer de ser escoltats –i contestats– per una claca, no poden parar. Ho aboquen tot, sense filtres. I això vol dir exposar-se més cada dia, sigui políticament, físicament o emocionalment, el que calgui. I això significa esculpir cada dia el seu alter ego virtual en funció del que genera audiència, retuits i likes. Cada dia més aguts, originals i radicals, i cada dia més plastes, invasius i fora de la realitat. Hi ha casos que provoquen certa tristesa i vergonya aliena, perquè és fàcil intuir que el tuitstar està buscant afecte virtual per alimentar l’autoestima. Hi ha altres personatges més cínics i recargolats, amb un instint narcisista superlatiu: els coneixereu per les ganes de provocar. I també hi ha els interessats; prou murris per haver-se creat un personatge singular que els han sabut monetitzar dins de la mateixa coctelera mediàtica. Les xarxes han repartit megàfons i els han posat tots al mateix volum. És clar que podem silenciar les interferències banals i evitar-nos el martiri. Però és saludable recordar que les víctimes aquí no som nosaltres: seran ells.

Els 'hikikomoris' són joves del Japó reclosos que han tallat tota connexió amb l'exterior

Escolteu-me que parlo