Eduard Casas ha desenvolupat en els darrers anys una intensa activitat literària, que s’ha plasmat en l’organització de nombrosos actes poètics i cívics

Eduard Casas ha desenvolupat en els darrers anys una intensa activitat literària, que s’ha plasmat en l’organització de nombrosos actes poètics i cívics, però, a més, en l’edició de poemaris com Vol en cercles (2018) o Cap al tard (2021). L’esfera porpra, publicat enguany per Trípode, s’hi afegeix aprofundint en l’assoliment d’una veu pròpia, alhora lírica i crítica. En aquesta ocasió el volum s’obre amb un pròleg de la premi d’honor de les lletres catalanes Marta Pessarrodona i el tanca un epíleg de la professora, traductora i assagista figuerenca Lourdes Godoy. Veus de gruix per acompanyar una obra bella i commoguda, que es desplega en el territori que va del foc del desig (“vull més vida”, hi escriu Casas) a la desolació davant de la pèrdua i l’absència, com la d’un germà de l’autor, al poema final.

En uns mots introductoris, Casas evoca una imatge d’infantesa que ens ajuda a entendre el títol triat: “Observava, absort, el color de la llum a través de la pell. Podia restar llargues estones amb la ment en blanc, captivat pel color porpra del teixit il·luminat.” Amb una sensibilitat exquisida per descriure la dimensió íntima del paisatge, l’home reflexiu emergeix ara i adés als seus versos com un alè que ressorgís de la memòria heretada i viscuda. Hi sovintegen els records lluminosos: “Tinguem present/ cada besada, cada glop de vi,/ cada cançó que vam oferir/ als amics, a les noies d’ulls d’aurora/ que posaven nom als estels/ a les nits de vi i dansa.” Però arreu s’hi percep la fugacitat: “El temps és una pluja d’oblits” o “Allò que imaginaves/ no existia,/ allò que era, fou.” A L’esfera porpra hi ha un reconeixement de la fatiga del cos (“L’home/ quan llangueix/ omple el seu buit/ el silenci”) i una familiaritat creixent amb la mort: “I jo que m’afono/ en la fosca,/ cercant encara/ totes les respostes/ en la mort que jeu a prop.” Com assenyala Lourdes Godoy al seu epíleg, Casas ens remet a Josep V. Foix quan clou el poema “Fredor” així: “Baixaré pel camí mut/ que mena al Port/ i allà ens trobarem tots/ ben entrada la nit,/ silents estrelles de glaç i son.”

Assenyalem que el llibre s’estructura en tres parts: Preludi, Entretant i Rerefons. I hi constatem una certa consciència de cicle, també relligada amb la natura: “Colguem-nos en el paisatge/ que l’hivern ens nodrirà./ Poc més enllà,/ a la tremolosa primavera,/ en el seu ventre/ serem poncelles.” Eduard Casas és un autor arrelat, que s’afirma en un paisatge que estima i reivindica (“Som aquí i ara,/ deçà i d’allà/ del mar daurat/ dels blats adults/ i el blau platejat/ entre els llaguts, des de les congestes/ a les marjals, endins;/ som el paisanatge”) i en una llengua i una personalitat històrica que proclama. I, a més, incorpora a la seva mirada un qüestionament d’algunes manifestacions del model de societat actual, com a: “Es perd més enllà/ del canyissar del cortal abatut per la/ lletjor de l’avarícia del progrés.”