Avui difícilment es podrien construir els pantans de Sau i Susqueda, però ningú no s’imagina Barcelona sense l’aigua i l’energia que proporcionen

Es diuen Ginkgo biloba, són arbres dels quals diuen que “fan olor d’ous podrits”, i es trobaven a Barcelona, a les Corts. Els fruits dels exemplars femella, en caure a la tardor, desprenen flaires que comparen amb vòmit o la claveguera. L’Ajuntament en va talar una vintena i va replantar ginkgos mascles, que no produeixen fruit. Les informacions diuen que els veïns, molestos per les pudors, ho aconseguiren després d’anys de lluita, però que es trobaren, ells i l’Ajuntament, amb opositors crítics que penjaven cartells de: “Salvem els ginkgos”, “20 arbres menys al barri a canvi de quatre vots”, i els més forts: “Collboni assassí. Parcs i jardins còmplices.” Un dels que han guanyat la contesa indicava: “Això és l’esport nacional. Aquí hi ha gent a qui res els sembla bé”, i seguia: “Si tant els agraden aquests arbres, s’haurien d’omplir el menjador de casa d’aquestes pilotetes pudents. A veure si llavors també els defensarien.” Durant aquests anys de lluita entretinguda i aferrissada, en els pressupostos municipals s’han destinat partides a tractar químicament els arbres perquè no donessin fruits, intentant collir-los abans que arribessin a terra, petessin i desprenguessin olor. També es va demanar no tallar-los, sinó retirar-los i replantar-los en altres llocs. Es deia que, a Collserola, a veure si intoxicarien els senglars que quedessin, resolent el problema. Això tan anecdòtic s’eleva a categoria en altres afers. Un de recent, la projectada variant d’Olot i les Preses, d’11km, per descongestionar el trànsit dins les poblacions, en què invertirà la Generalitat uns 470 milions d’euros dels nostres impostos, en unes obres de cinc anys, amb viaductes i túnels, perquè un 40% dels vials van soterrats. Òbviament, no falten tampoc controvèrsies i grups enfrontats. Els veïns de les Preses, que suporten fa anys el trànsit de vehicles i camions, més de 2.000 cada mes, amb porcs vius d’anada i morts de tornada i altres mercaderies, contra els que s’anuncien com a “Salvem les Valls”, motto sempre fàcil i encoratjador, –qui no s’apunta a salvar el que sigui?–, que ja han presentat un contenciós davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per aturar-ho o almenys allargar-ho. Com sempre, entre aquests detractors hi deu haver de tot. Els de bona fe o els de coneixements científics que no veuen clar com es preservarà i recuperarà un important aqüífer un cop les obres finalitzades, on es preveu instal·lar 72 pous de bombament per extreure l’aigua subterrània perquè es pugui treballar en sec. S’ha de suposar que n’hi ha de contraris molt actius en copsar que la variant i el trànsit passaran més a prop de les seves propietats, i d’altres que veuen que efectivament això suposa una altra cicatriu al territori en un lloc certament idíl·lic. Però com s’ha de fer? Com podem conviure i compaginar tants interessos oposats amb prioritats distintes? Quasi sempre s’ha de decidir entre opcions que no presenten solucions 100% clares. Imagino que si, un cop creat el món, Déu Nostre Senyor ens hagués deixat la facultat de decidir el temps que faria, ja no existiríem com espècie. En passar de caçadors recol·lectors a agricultors, les batusses i exterminis entre els que voldrien que fes sol, enfrontats amb els que voldrien que plogués, els que voldrien entrar a l’hivern perquè els camps reposessin, contra els que voldrien un estiu etern, ens haurien portat a unes lluites ferotges i ja ens haurien extingit. En comptes de fer-ho a cops de roc com deia Einstein, avui estem més a prop de l’extinció per la tecnologia desfermada. Sortosament en aquells dies ens vàrem acostumar, no teníem cap més remei, a adaptar-nos al clima, i a no voler dominar-lo a la carta. Sols heretàrem controvèrsies menors com si es pot o no menjar carn de porc, que si monarquia o república, entre d’altres. Sí que hem decidit actuar, i ho fem, en accions de gestió del territori. Ara l’ACA comença a retirar rescloses dels rius Ter i Llobregat per deixar pas lliure aigües avall al cabal que ja no ha de moure turbines, i aigües amunt als peixos. Però sense aquestes rescloses i els canals per dirigir l’aigua cap a uns salts, les fàbriques, colònies i turbines situades a les lleres dels rius, no hauríem tingut la indústria tèxtil de finals del XIX. Sense la combinació d’enginy, treball humà i força motriu necessària, podríem tenir un nivell com Afganistan o Mali. Avui dia està lògicament prohibida qualsevol fàbrica o habitatge a tocar dels rius. Tampoc es podrien edificar els pantans de Sau i Susqueda, que proporcionen aigua i energia a la meitat dels catalans que viuen en el Barcelonès. No sabem com s’ho farien sense ells perquè les dessaladores, que fan servir l’aigua del mar en osmosi inversa per retirar la sal, en comptes d’esperar pacientment que l’evaporació de la qual ens plou a sobre la deixi al seu lloc, necessiten enormes quantitats d’una energia elèctrica que també té problemes de generació en renovables com l’eòlica o la fotovoltaica, que no són benvingudes enlloc. I això tenint en compte que les seves interaccions amb el terreny, com les rescloses dels rius, són reversibles, perquè quan hi hagi una nova font d’energia, cosa difícil, o no la vulguem fer servir tant, també difícil –pocs dels del no a tot desendollen el ventilador a l’estiu, o no fan servir calefacció a l’hivern–, descollant els molins de vent i les plaques només quedaran els forats. Del que ja no és reversible en tenim un exemple baixant a Barcelona a la dreta. A Montcada quasi no queda res de la muntanya d’on fa dècades s’han extret materials per al ciment de la fàbrica de l’esquerra. És clar que si volíem, com volem ara, bastir pisos o cases unifamiliars, bé que necessitàvem i necessitem materials de construcció petris, i s’han de fer sortir d’un lloc o altre. Això de pensar que de la Lluna n’extraurem les terres dites “rares” per fer els xips dels mòbils és una bajanada. I ja que hem parlat de Sau, el pantà no el podem considerar del tot reversible perquè, encara que en el futur no existís la presa, els llots acumulats al fons, que li resten capacitat a poc a poc i el faran ineficient, tardarien a lliscar fins a la mar com feien anys enrere lliurement sense l’embassament. Com es veu, normalment en aquest món, on any rere any som més a compartir-lo, s’ha de triar entre opcions que no tenen veritats absolutes ni fàcils solucions. Hem de demanar a la gent amb actituds bonistes, dels que s’apunten a salvar-ho tot, o als intolerants palplantats en el no a tot que defensen interessos particulars: “Salvem la convivència.” I als que no volen escoltar i valorar, malgrat que provinguin de científics contrastats, les opinions dels que consideren enemics més que divergents: “Salvem la tolerància”.

Avui difícilment es podrien construir els pantans de Sau i Susqueda, però ningú no s’imagina Barcelona sense l’aigua i l’energia que proporcionen

Espais comuns, fonts de controvèrsies