Ningú no malgasta tanta pólvora mediàtica per colpejar allò que no l’inquieta

Davant les prolífiques biografies apòcrifes que sobre la meva persona s’han editat amb tanta apocalíptica profusió, voldria si us plau troncalment assenyalar algunes omissions i postil·lar algunes falsedats i biaixos.

Manifestar que vaig ser militant de base a Convergència Democràtica de Catalunya des de l’any 2000. Em vaig donar de baixa a l’inici del Procés, quan un partit anarquista com les CUP decidia en el fons els afers interns del meu partit, i quan vaig veure que es pretenia presentar batalla a l’Estat justament en el lloc on precisament ens esperava, després d’haver-nos provocat intencionadament a sobre vers aquest punt. S’havia perdut la reputada astúcia catalana. En la meva carta de baixa vaig advertir que aquesta deriva tindria conseqüències negatives per al país i per al partit. Queda evidenciat on va acabar el meu escrit: directament a la paperera.

Manifestar també que no soc fundador de Societat Civil Catalana, ni he estat mai en qualsevol òrgan de direcció. És una dada empírica comprovable amb una mínima recerca en els registres jurídics i oficials pertinents… Com ha canviat el periodisme! Tan monumental ha estat aquesta falsedat que fins i tot ara la pobra intel·ligència artificial menteix –tècnicament, al·lucina– quan m’atribueix la fundació d’aquesta entitat.

La meva relació amb SCC va ser d’un català que en ella defensava nogensmenys l’opció de la tercera via, és a dir, el dret a decidir sota supervisió del dret internacional. Sostenir aquesta posició en aquell context i en aquest territori era tan agosarat que el 2017 el diari El Mundo, en una entrevista que em va fer, em va batejar com el “gran verso suelto” de l’entitat. Queda evidenciat també que la meva pretensió va acabar a la paperera altra vegada.

Arribem a l’1 d’octubre. Les imatges funestes, lamentables i grotesques, de famílies, dones, àvies i joves apallissats i esclafats com el raïm dins una premsa, va ser l’inici i el veritable turning point de la meva deriva. És com si uns pares es quedessin la nòmina del seu fill, el ridiculitzessin per allò que és, li retallen la llibertat… i a sobre si protesta l’estomaquen de valent. Què faríem tots i cadascun de nosaltres? Marxar d’aquesta casa, d’una manera o altra.

En el postprocés, en la meva incipient i nova singladura, quan aixeco el cap i miro l’horitzó, veig però un espectacle gents motivador. L’activisme civil i el corrent polític cadascú a la seva bola. Els partits independentistes absolutament descoordinats, fugint alhora de tota autocrítica reconstructiva i revitalitzadora, i, a sobre, tirant-se els trastos pel cap un a l’altre. Fins i tot ara resulta que algú pretén catalanitzar la política espanyola per l’esquerra. Un espectacle que us asseguro deu tenir ben encuriosit l’Estat espanyol. Que aquesta realitat la hagi de posar, aquí mateix, sobre la taula, aquest impur de darrera hora que soc jo, ja té nassos, perdoneu-me. Si us plau, fem cas per una vegada al seny català.

I, per acabar, deixeu-me constatar el més revelador de tot: que aquest enrenou monumental l’hagi desencadenat el fet simplement de donar suport municipal a la marca política d’Aliança Catalana, res més que això. Si hagués estat a qualsevol altra opció independentista, crec que no desafinaria el pronòstic si manifestés que tota l’esbombada no hauria succeït en els termes que s’ha desenvolupat, i segurament la IA no tindria cap al·lucinació (broma). Ningú no malgasta tanta pólvora mediàtica per colpejar allò que no l’inquieta. Moltes gràcies pel vostre temps!