S'ha instal·lat al nostre país un múrid foraster, suplantador dels angelets que ens deixaven un obsequi sota el coixí quan ens ha caigut una dent

Ja he dedicat altres escrits a parlar de la desnaturalització que lamentablement sofreix en el temps present la llengua que van ensenyar-nos els pares. No és pas que sigui res de nou, perquè això ja ve de segles. Però avui dia sembla que s’accelera d’una forma incontrolable –és evident que els joves de l’actualitat no parlen pas igual com ho fèiem els joves que ara ja som vells–, i, si no s’hi posa remei aviat, no hi haurà manera de preservar i mantenir la continuïtat de la nostra característica i peculiar manera d’ésser. Ensenyar o aprendre una llengua és un procés llarg i lent i ple de viaranys secrets: mitjançant aquest procés de formació en què intervenen els pares, el conjunt dels familiars i el total de la societat que ens acull, anem modelant la personalitat pròpia i és a partir de l’examen d’aquesta que un dia arribem a adquirir la consciència, a posseir la vida en plenitud. La infantesa és no tan sols la primera etapa de la formació, sinó també la que més empremta ens deixa en l’enteniment i en el caràcter. Tot allò que haurem vist i sentit i viscut durant aquests temps dels orígens ens quedarà per sempre, i serà recordat amb més o menys nostàlgia en la senectut millor que molts dels coneixements adquirits durant la vida adulta o molts dels fets i esdeveniments significatius dels anys de la maduresa. Per això és tan important que els infants rebin una bona educació, a casa i a l’escola, ja sigui amb el conreu de les diverses capacitats intel·lectuals o manuals, ja sigui amb la integració, mitjançant els contes i les cançons, en la consuetud de la tradició. Bé és veritat que les formes de transmissió de la cultura han variat notablement al llarg de les últimes generacions: l’internet dels ordinadors i dels mòbils, els televisors i fins la ràdio (que es popularitzà a partir dels anys vint del segle passat) eren inimaginables en el temps dels nostres besavis –i parlem només de cent vint-i-cinc anys enrere! De petits, els nostres pares, a qui els seus explicaven contes a la vora del foc, no havien sentit mai a parlar dels barrufets, aquests simpàtics follets diminuts altrament distingits amb el nom de pitufets, que conegueren la plenitud de la popularitat a través de la premsa i de la televisió en temps de la infantesa dels nostres fills. No és del tot clar si el famós patufet de la panxa del bou ve, com l’arbre de Nadal, pràcticament desconegut durant la meva infantesa, dels països nòrdics, d’on procedeixen també la Caputxeta vermella i la Blancaneu i els set nans. Totes aquestes contalles populars, tinguin l’origen que tinguin, siguin pròpies o importades, amb la seva fantàstica diversitat gràcies a les successives aportacions de prestigiosos narradors, enriqueixen l’imaginari col·lectiu i l’afaiçonen, el modelen i li confereixen caràcter. També forma part de la tradició folklòrica nostrada la rondalla de la presumida rateta que escombrava l’escaleta, amb la voluntat imprudentment lliurada al seu més gran enemic, després d’haver menyspreat tot d’altres gallards pretendents. La narració sembla tanmateix emparentada amb les d’altres contrades europees o americanes, d’on procedeix així mateix el singular Mickey Mouse, amb una història certament intricada i divertida. D’uns quants anys ençà s’ha instal·lat en el nostre país un altre múrid d’origen foraster –jo confesso que en conec l’existència i el nom des de fa ben poc temps–, suplantador dels tradicionals i càndids angelets, benèfics i amistosos éssers celestials que ens deixaven a sota el coixí un generós obsequi l’endemà del dia que ens havia caigut una de les primeres dents. I el més gros del cas és que el procés d’introducció d’aquest animalet s’ha fet a través de l’escola, regida, com se sap, per una llei d’immersió lingüística que suposadament havia de contribuir a l’afermament de la nostra llengua. No es pot pas invocar l’argument de la societat laica a favor dels ratolinets i en contra dels éssers eteris, ja que les grans cultures del món acullen aquests esplèndids missatgers alats en el seu amplíssim imaginari. Segur que, amb l’exuberant inventiva de què tothora fan gala, les autoritats polítiques o acadèmiques en la matèria, revestides de la dignitat del famós flautista que erradicava les plagues de les ciutats, trobaran la manera d’aturar el progrés de la infeliç substitució i de revertir el destret, en comptes de confiar l’empresa, com acostumen a fer, a la bona voluntat dels indefensos parlants, sovint inconscients i gairebé sempre mancats de recursos per fer front a les situacions conflictives. L’entrada sense complexos del ratolinet endimoniat a l’escena catalana amb la consegüent relegació dels bondadosos angelets tradicionals a la paperera de la història no és més que un exemple entre molts de com es va produint d’una manera imperceptible, però real i eficaç, l’alienant substitució lingüística.

S'ha instal·lat al nostre país un múrid foraster, suplantador dels angelets que ens deixaven un obsequi sota el coixí quan ens ha caigut una dent

Espècies invasores