Cada dia es van coneixent novetats d'unes clavegueres que empudeguen: Catalangate, Pegasus, Operació Catalunya... Espionatge i mentides

Cada dia es van coneixent novetats d’unes clavegueres que empudeguen, però no el seu cost en milions. Tant l’èxit del 9-N de 2014 com en especial el de l’1-O de 2017 van posar de manifest que molts polítics catalanistes eren espiats cada minut, i també ciutadans independentistes. L’actual judici als Pujol, que apunta de fet contra el president Jordi Pujol, ho torna a mostrar. Fins i tot el fiscal ha reconegut que la primera filtració més sonora va ser la gravació de la conversa entre Sánchez Camacho i Victoria Álvarez, examant del júnior, amb la finalitat d’atacar el pare basant-se en xafarderies sobre el fill per part de l’amant d’aquest. Des de llavors no ha plogut gaire fins excepte alguns mesos d’aquest any, però les filtracions d’espionatge sí que van augmentar de manera continuada, com ho demostren el Catalangate, el Pegasus, l’Operació Catalunya, etcètera. Espionatge i mentides. L’espionatge fa temps que dura, i en concret sobre Jordi Pujol quan exercia de president. N’explicaré tres casos. 1.- Quan van començar a instal·lar-se telèfons mòbils als cotxes, el del president en disposava d’un, lògicament. Pujol arribava als llocs amb rigorosa puntualitat. La puntualitat implica no arribar tard, però tampoc abans d’hora, ja que si l’autoritat esperada es presenta abans de l’hora prevista sol generar corredisses i nervis. Així doncs, el president Pujol quan viatjava a l’Ajuntament de Vic, per evitar arribar abans d’hora, es parava en un cafè bar al costat de Mobles Malla, on ara hi ha l’Esclat BonPreu, hi prenia un cafè mentre parlava amb algun acompanyant o responia preguntes de persones que s’hi trobaven casualment o era a mi a qui preguntava sobre diversos aspectes de Vic i d’Osona: jo, com un diputat “a l’anglesa”, anava amb la lliçó apresa. En una d’aquelles ocasions em demanà monedes per parlar des de la cabina telefònica del local. Ell no portava mai ni cinc a sobre, i per tant jo sempre en duia si m’havia de trobar amb ell. I mentre les hi donava li vaig preguntar, estranyat, que per què no telefonava des del mòbil del seu cotxe. Em mirà amb posat commiseratiu i em digué: “Encara no ho sabeu al Parlament que el tinc infiltrat?”. I hi afegí: “Des del primer dia!”. 2.- Per l’agost de 1986 el president va decidir caminar des d’Ull de Ter fins a la Pica del Canigó –a causa del seu simbolisme– amb acampada pel camí. Un grup d’excursionistes d’Osona, amics dels guies alpinistes de l’excursió, s’hi van apuntar i m’invitaren a afegir-m’hi, cosa que vam fer tota la família, que per cert va ser fotografiada dalt la Pica al costat del president pel fotògraf Xavier Valls, de Manlleu. Vàrem acampar a Pla Guillem, i l’endemà, a mig camí, quan la meva família caminava al costat del seu ajudant que tenia connectat el transmissor, sentíem de tant en tant agents de la Guàrdia Civil, potser situats a la zona de la Garrotxa o de l’Empordà, que es comunicaven amb expressions com “el sujeto se halla en la cota..., le seguimos bien”. Érem a la Catalunya Nord i ells no hi podien accedir, però li seguien la pista. També volava un helicòpter de tant en tant. 3.- El cas més greu fou l’espionatge al president per part de Josep Peris, el comandant dels Mossos, militar espanyol, membre d’UDC i amic de Duran Lleida, que va ser destituït de manera fulminant pel mateix Pujol en presència de la consellera Maria Eugènia Cuenca quan se’n van tenir les proves, l’any 1993. Tal com el va qualificar El País, era un talp, que passava la informació al CESID (avui CNI) i a Duran. Abans havia estat –era– comandant de l’exèrcit de l’aire. Pel 23-F el gros dels Mossos, Beltran Gómez Alba, va preguntar a la comandància militar si havia de detenir Jordi Pujol amb tot el govern reunit a la Generalitat. I és que fins al Pacte del Majestic (1996) el cap dels Mossos havia de ser per llei o un militar o un membre dels polis o dels guàrdies civils. He anotat tres exemples d’espionatge al president Pujol, gravíssims i vergonyants. Per descomptat també van ser espiats els presidents Mas i Puigdemont, en especial des del 2012, i encara més amb motiu del 9-N de 2014 i de l’1-O de 2017. I posteriorment, fins i tot van patir espionatge els eurodiputats de Junts per Europa, com ho fou també el director de la seva oficina, Josep Ll. Alay. Espanya sempre espia els catalanistes. En canvi, com afirmà Narcís Serra, que va haver de dimitir de vicepresident del gobierno per haver fet espiar un munt de polítics i de periodistes, el CESID (CNI) protegia l’exrei “para ocultar sus devaneos”. I ara? Bona pregunta, oi? Espies a part, també hi ha(via) espietes, com alguns d’Unió del temps de Duran Lleida: a mitges negociacions els dirigents de CDC es trobaven amb documents filtrats a Madrid, de manera que en una ocasió van fer una mosca, un senyal imperceptible, al document resum que s’emportaren els d’UDC, i fou aquest el que va volar per Espanya. Decebedor. Joan Rigol se sentia profundament disgustat, com em digué a la porta del Parlament.

Cada dia es van coneixent novetats d'unes clavegueres que empudeguen: Catalangate, Pegasus, Operació Catalunya... Espionatge i mentides

Espiats