“L’ara és l’ideal que ha fet avorrir l’ara”.

Francesc Pujols

Enmig del santoral, per l’abril en Jordi, aquest 15 de maig l’Isidre i pel juny en Joan i en Pere, esclata un cas Pegasus occidental i no pas accidental: l’espionatge sempre ha existit i es manifesta –com les traïcions- amb perfils sofisticats. Ara sembla que l’staff i Cia. neoindependentista i la cúpula del govern espanyol han estat espiats per algun escamot, legal o il·legal, del CNI o no, amb o sense el beneplàcit de l’Estat, un ens que tendeix a confondre’s amb altres formulacions pseudopolítiques com nació, país, govern, Espanya, territori, regió o comunitat autònoma. Un batibull de recorregut ofuscat en el que exèrcits de terra, mar i aire, guàrdia civil, mossos d’esquadra, ertzaintza, detectius privats i policies locals, tots ells cossos armats, els hi agrada sucarhi pa. De Citizen Lab i NSO Group així com sofware, malware i spyware n’hi ha per escollir i en el mentrestant al Vell Continent s’inventa una “brúixola estratègica” en una Europa que al segle XXI ja ha perdut el nord…i bon tros del sud. El cert és que el Catalangate és un cas d’espionatge “democràtic” (ja!) si es compara, per exemple, amb el dels exiliats guatemalencs (anys setanta) quan els maies, professors, metges, camperols, guerrillers, polítics i artistes que s’havien refugiat a Mèxic van ser espiats durant dècades amb intervencions telefòniques, seguiment físic, tortures i desaparicions encobertes; ho vaig viure de prop, però aquests lluitadors per la llibertat, que van patir persecucions d’estat, van tenir sort, sí sort, si es compara amb el milió de maies assassinats durant aquella etapa dictatorial per defensar les terres –milpes– de la cultura del maíz!. Amb aquesta referència tan certa com cruel o altres que trobaríem en les clavegueres angleses, russes, xineses, saudites o gringes, no pretenc insinuar que el cas Pegasus no sigui immund, però, temps al temps, segur que s’arreglarà –no vindrà d’anys!- sense sancions internacionals i d’amagatotis amb querelles, judicis, dimissions, multes, dietes, indemnitzacions, inhabilitacions i altres subtileses de les democràcies occidentals. Oblidem-nos, doncs, que Pegasus és el nom d’un maliciós programa israelià o que Pegaso eren uns camions de postguerra i quedem-nos en uns dels nostres avantpassats més savis de la mitologia mediterrània, l’indomable Pegasus, cavall alat de Zeus i dels déus grecs,.    

I arriba Isidre, el camperol madrileny canonitzat el 1622 i declarat patró dels pagesos als territoris ibèrics; apunta J. Amades en el Costumari Català que “A la primeria del segle XVI, la pagesia catalana va adoptar per patró dels fruits de la terra el sant madrileny, en substitució dels sants que fins aleshores havia venerat, alguns d’ells pagesos catalans: sant Galderic, pagès rossellonès; sant Medir, pagès vallesà, sant Faust, del pla de Lleida, i els sants reis armenis Abdó i Senent, els cossos dels quals es conserven al llogarret pirinenc d’Arles del Tec, invocats i venerats per la nostra pagesia”. Tots tenen devots, miracles i goigs, tots arrelats a la terra i pendents del cel: Sant Galderic (o Galdric) “del pagès sou amic”, sant Medir és el bon pagès de les faves i els germans són coneguts popularment com Sant Nin i Sant Non, els “sants de la pedra” per la protecció enfront les calamarsades. Sant Isidre fou venerat tant al Pla –avui àrea metropolitana- de Barcelona com a la resta del territori; com recull Amades, existeixen cants i danses (Vall de Bas) on la figura central és la “baldufa”, cançons que diuen “Per un sant home el tinc jo; / d’ençà que l’Isidre sembra / mai s’és perdut la llavor” (…) “Sant Isidre s’agenolla / amb molta devoció; ja en pega cop d’agullada, / i en fa sortir un regueró” i refranys com “Sant Isidre favater, roba faves qui no en té” o “Quan Sant Isidre és arribat / tot el blat ja és igualat”. Aquest sant, patró especial del blat, ho és també  dels talps com a guardià de que els animalons no rosseguin les arrels i els fruits. Isidre, patró de la ciutat de Madrid, és lloat tant a les esglésies com a les places de toros i és el sant per antonomàsia dels agricultors havent-hi a Catalunya altars a parròquies i a capelles de molts municipis. El seu miracle terrenal més sideral és que sent camperol es passava dies i nits pregant a les esglésies que trobava al seu pas, necessitant que algú li fes la feia del camp i aquest algú, a part dels seus obedients bous, eren els destres àngels que llauraven, plantaven i collien mentre ell lloava al Senyor. Una oració tradicional és: “De pagesos i casats /  sou patró i protector. / Protegiu nostres sembrats, / Sant Isidre Llaurador”. També és pot llegir la “Vida y miracles del gloriós Sant Isidro Llaurador” de Jaume Bleda, un frare amb cognom d’hortalissa!. Confesso –seguint amb la litúrgia- que el fet que aquest maig m’hagi fixat una mica més en Sant Isidre –els treballs de l’hort me’l recorden- és que repassant el “Llibre que conté les poesies d’en Francesc Pujols, amb un pròleg d’en Joan Maragall” (1904) em criden l’atenció “Les cobles de sant Isidro llaurador” de les que reprodueixo estrofes de l’inicií i del final: “Sant Isidro, Isidro, Isidro, / sant Isidro llaurador, / el camp llaura per sembrar-hi, / per sembrar-hi la llavor”. (…) “Guaita el camp, Isidro, Isidro; / guaita el camp que et dóna el pa: / qui com tu el bon Déu estima, / ¿per què s’ha d’escarrassar?” .

El jove Pujols és autor de La Catalunya pintoresca, d’Hiparxiologi o de L’evolució i els principis immutables i com a filòsof se’l considera fundador d’una religió científica sense sacerdots, devots i catecismes,  la religió catalana del lema “Al pa pa i al vi vi” dedicada “a Vós, que sou la Realitat”. A part de les gloses a Sant Isidro (amb “o”), d’un cant al pastor i d’una cançó de les olives, aquest barceloní urbá escriu –camuflat com Don Augusto de Altozanos- la recomanable novel·la filosòfica “El nuevo Pascual o la prostitución”; obra escrita en castellà en la que hi suren frases memorables: “Tot el que la ciència ara explica tornarà a no ser explicat”, “L’art realista dóna una idea falsa de la realitat” o “I en la claredat de la pau llampeguejà l’ombra”.No sé si Isidre m’ha portat als poemes de Francesc Pujols o ha estat a l’inrevés, però em sento catxumbo com aquell innocent o farsant que “ve de l’hort”, venir de l’hort en el sentit metafòric d’estar despistat, de no estar al corrent de res o d’estar distret. En aquest context de sana ignorància es pot pensar que el problema dels polítics no és que vinguin de l’hort, el problema és que mai hi hagin anat; a Catalunya, entre els atacs externs i les fellonies internes, el govern diu que congela les relacions amb l’Estat fins, fins,… més concretament, per ara. Així, doncs, menú de congelats: taula de diàleg, jocs olímpics d’hivern, aeroport, MidCat,… tot això que s’estalvia Spain, la Spain del Catalangate, del Moncloagate, la, ep!, del “pacte dels indults”. I aleshores, què?, tampoc més procés, ni més independència ni més república? De la desconnexió d’ahir a la congelació a les portes de l’estiu i totes, tots i totis amb l’espia (in)mòbil a la butxaca. (Nota: la reunificació d’Irlanda projectada pel Sinn Féin tampoc inspirarà a ERC a embastar una futurible -2031- federació dels Països Catalans en forma de república?. Em temo que no. Aquí és prefereix, com a Bàscara, “alliberar” territoris aixecant fronteres).   

“La caseta i l’hortet” ideari anhelat pel president Francesc Macià, era un objectiu humil i semblava un dret idíl·lic però segur que, un segle després, tindríem un territori amb més benestar, progrés i sostenibilitat. Del poeta Miquel Desclot és aquesta estrofa de la cançó dedicada a Macià: “L’Avi per a tothom voldria / la caseta i l’hortet / perquè la gent tingui defensa /  contra la fam i el fred / i el seu país es mostri sempre /civilitzat i net”. S’ha fet tard per tenir una Catalunya lliure i justa? Em temo que si. No sé –si que ho sé!- que pensaria l’Avi republicà si veiés una Catalunya superpoblada i envaïda de ciment amb carreteres innecessàries i edificis inhabitables evitables, amb granges insalubres i locals infames, amb platges menjades i muntanyes enferrades, amb infraestructures obsoletes, polígons rovellats, solars abandonats de la mà de déu i dels hereus i amb tants polítics especulatius que parlen de sostenibilitat, pensant, suposo, en sostenir-se en el càrrec. Les retallades d’ahir (sanitat, educació) són les penúries d’avui i això sense un miracle com el dels angelets de Sant Isidre no ho arreglen uns polítics incompetents, no ho han fet fins ara i no estan preparats per fer-ho, ells són estàtics i el món és dinàmic: antropologia pura i dura. Mentre Pegasus sobrevola els despatxos per distreure a l’enèmic i a l’amic, l’aigua i el sol de maig han arribat amb energia donant una oportunitat als ocells a volar feliçment i a trobar aliments (cucs, insectes, llavors, fruits) als boscos i a cada tros cultivat; els pagesos –uns pregant als sants i altres maleint als espies- contemplen amb plaer el creixement de les espècies esperant que la collita estiuenca alimenti els esperits i els cossos dels humans, terrícoles tots plegats, però humanistes –d’humus- només les (es)collides i els (es)collits.