Quan la mort s’enduu persones en què ens hem recolzat per agafar impuls o per superar un daltabaix, el dolor de la pèrdua ens aclapara

L’edifici de la nostra vida, l’enlairem dia rere dia amb l’ajut dels pares, dels mestres, de les amistats, de la nostra parella... Ens esforcem a donar-hi un sentit i a construir una realitat que no tan sols faci que ens trobem a gust vivint, sinó que alhora faciliti el camí dels que són a prop nostre. Amb el pas dels anys assolim fites personals, familiars o professionals que desencadenen dins nostre sentiments d’alegria i de gratitud. Però quan la mort s’enduu persones en què ens hem recolzat per agafar impuls o per superar un daltabaix, el dolor de la pèrdua ens aclapara. I si es tracta dels pares, que hi han estat sempre, es produeix una esquerda profunda en els fonaments del que som. Alguns grans autors hi han fet peu per compondre obres memorables que ens colpeixen i que teixeixen vincles perdurables entre generacions successives, per la seva capacitat de representació d’emocions universals. Una de les nostres poetes més notables, Rosa Font Massot, guanyadora, entre altres, dels premis Carles Riba, Cadaqués a Rosa Leveroni, Senyoriu d’Ausiàs March o Ciutat de Palma Llorenç Villalonga, acaba de publicar Esquerda, un càntic elegíac que dedica a la seva mare. Ens en parla Quim Español en un pròleg lúcid i contingut. I Rosa Font també s’hi refereix en un text final, El dolor i la paraula: “El temps s’atura. I a poc a poc la mort es va fent un espai. Entra a la cambra, olora el ram de roses del tocador i s’asseu a l’espona del llit.” La mort de la mare ens transmet una nítida i dolorosa consciència de vulnerabilitat i ens confronta amb la darrera etapa del cicle existencial i, al capdavall, amb el destí. El poemari s’estructura en cinquanta-dos poemes i dues antífones finals. Hi percebem intensament el temps que transcorre fins que el silenci consumeix el batec darrer: “Ha arribat l’hora./ Silenci dins la cambra./ Enllà dels vidres.” La mort imposa deixar enrere el que ens arrela a la realitat, desprendre’ns del que ens acompanya. Naixem nus i, davant de la mort, quan es tanquen per sempre els ulls de la ment, la mirada es torna de cristall i l’alè s’atura al llindar de l’aire. Rosa Font ens n’ofereix un retrat vívid i minuciós, en una seqüència inexorable: “Falten deu minuts encara/ i els teus ulls es vessen sobre el camp./ Sents les campanes, mare?” Als seus versos l’agonia del cos desvetlla la memòria de l’existència compartida, però, a més, s’hi sublimen els gestos en què la identitat es manifesta. Matèria i esperit hi contrasten i es limiten. Rosa Font escriu: “Mare, llaura amb els ulls la nit i el mar,/ que jo llauro la terra.” Quan arriba el desenllaç, la llum es tenyeix d’ombra: “A sobre del teu llit,/ hi creixen ombres blanques.” És, doncs, en aquests moments decisius quan la confluència amb qui esdevé ja absència es torna més essencial: “Et lliuro la mirada: que s’esmunyi/ amb els teus ulls fins on el cos/ és lleu com una fulla/ i només el teu nom / ressona en l’infinit de l’aire.”