El meu pare, farmacèutic de professió, era una persona molt vinculada a la cultura i als esports. Va destacar com a esquiador. Els més vells encara recorden les seves esquiades a Vic. Quan queia una nevada les margueres nord del cementiri es convertien en una pista d’esquí i l’espectacle estava assegurat

Basàrov, el protagonista, es discuteix i es baralla sempre amb son pare i un oncle. I això que –com escriu l’autor– “tots els homes s’assemblen els uns als altres, tant en el cos com en l’ànima”. Us parlo de pares i fills; potser la novel·la més important del rus Ivan Turguénev. Vaig llegir-la l’any 1978, una segona edició de Proa. Jo tenia 30 anys i recordo que em va agradar. L’obra posa en relleu el xoc entre la vella i la nova generació. Avui va de records: vaig néixer i em van criar entremig de càmeres fotogràfiques, rodets, trípodes, fotografies, pel·lícules, drogues i perfums. Soc fill de la drogueria-perfumeria i fotografia Ylla, del carrer de les Neus de Vic. Quan jo encara era un nen el pare se m’enduia al Montseny i baixàvem esquiant des de Matagalls. Miquel Ylla Viñas (Vic, 1915-2006), el meu estimat pare, va ser president de la Unió Excursionista de Vic. Era l’any 1942, sis anys abans del meu naixement. Jo només recordo l’escala dreta i estreta del local social al carrer de Verdaguer. El pare m’explicava que fou una època molt dura per a la Unió Excursionista; en plena postguerra, tot el que sonava a catalanisme era perseguit. Les juntes, em deia –i això consta en el llibre Cent anys d’excursionisme a Vic–, servien sobretot per solucionar problemes de salconduits que llavors eren necessaris per anar a esquiar o a caminar pel Pirineu. Una vegada va haver de fer gestions perquè traguessin uns esquiadors de la presó; els xicots havien anat a la Vall de Núria sense el permís corresponent. El meu pare, farmacèutic de professió, era una persona molt vinculada a la cultura i als esports. Va destacar com a esquiador. Els més vells encara recorden les seves esquiades a Vic. Quan queia una nevada les margueres nord del cementiri es convertien en una pista d’esquí i l’espectacle estava assegurat. El pare agafava els esquís, se’ls carregava a l’espatlla i s’enfilava fins a tocar la paret del fossar. Aleshores començava l’exhibició, es lligava les corretges, agafava els pals, els aixecava a tall de salutació i es llançava cap a baix a tota bufa: zas, zas, zas... un parell de telemarcs i frenada! Havia dibuixat a la neu les traces d’un petit eslàlom. Els de baix, gent de Vic, s’atansaven; la pols de la neu aixecada per la frenada els havia emblanquinat els abrics; no s’ho podien creure; esglaiats aplaudien, i s’ajupien per tocar les espàtules dels esquís. Mai no havien vist un esquiador! Si la neu mancava, les ganes d’esquiar eren tan grans que el pare i els seus companys muntaven una pista de palla a les escales de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, davant l’església de la Pietat. Explicava que els esquís lliscaven bé i que en tan poc tros n’hi havia prou per fer un viratge. Quan jo era encara molt petit –devia tenir uns deu anys–, el pare em va prometre que em portaria a esquiar al Matagalls. La vesprada abans–situo la data l’any 1958–, enceràrem els esquís, repassàrem cantoneres i posàrem bé les fixacions. Recordo molt bé el brogit de la llima, l’olor de cera fosa i el neguit de la meva primera esquiada. El diumenge, de bon matí, des del meu llit, vaig sentir com el pare es llevava. Esperava que em vingués a cridar. Recordo, com si fos ara, el cop de porta que emplenà la cambra de silenci. El pare se n’havia anat sense mi! Llavors ploro desconsoladament al llit durant llarga estona. Ve la mare, s’atansa, m’acarona, i em consola: “No t’ha volgut despertar, el dia no pinta bé.” Maleït temps! Altres diumenges vaig ser un nen afortunat. Recordo una pujada a Núria, els xiulets del cremallera, el pes de les botes i una forta olor de greix. Res més... Per més que m’hi esforci no puc recordar res més. En canvi, aquestes altres sortides sí que les recordo bé. Algun diumenge d’hivern, si estàvem de sort i no teníem pana, pujàvem a Collformic amb el nostre Fiat Balilla. Passàvem per Sant Andreu de la Castanya i ens enfilàvem cap al pla de la Barraca buscant alguna clapa de neu que tingués prou llargada. En una d’aquestes congestes vaig aprendre la volta Maria i la cunya... Per cert, una d’aquestes esquiades podia haver acabar en tragèdia. Érem prop de Font Clareta i un canvi brusc de temps havia glaçat la neu. Just en iniciar el descens, el meu pare va caure i es precipità pendent avall, fins que vaig perdre’l de vista. Jo vaig quedar-me a dalt, sol i espantat, em vaig treure els esquís –em vaig equivocar, ara ho sé–, i, és clar, tan bon punt vaig posar les botes a la neu, vaig caure pel pendís, de cap per avall, a tota velocitat, fent uns bots de més d’un metre per anar a espetegar en una fageda que hi havia uns trenta metres més avall. D’aquesta caiguda en vaig sortir il·lès. El pare, que també havia anat a parar al mateix lloc, em va dir barbotejant: “Déu meu, Queló, baixaves com una pilota! Ah, sí, oh, i tant, com una pilota.” Se m’acostà i em digué: “Si pots fer pipí és que no t’ha fet res.” I jo, ja recuperat de l’ensurt em vaig acostar a un faig i traient-me els pantalons vaig fer una llarga pixarada que m’omplí de joia. Després ens fonguérem en una abraçada; encara en recordo el caliu. Benèvol i proper, el xoc generacional no va existir. Ell no es quedà mai enrere i jo no li vaig passar al davant. Moltes gràcies estimat pare; saps que penso?, doncs que la nostra podria ser una bonica història de pares i fills. “Tots els homes s’assemblen...”, i els pares i els fills encara més.

Esquiades amb el pare