No sé fins quan Catalunya continuarà fent seguidismea la deformació colonial hispanoamericana i decidirà descantar-se per encetar les relacions amb les veritables nacions ameríndies

“Primavera prima vens pels corriols, mal desensonyada perquè vols i dols.” Josep Carner A vegades els títols de les obres d’art no són el que semblen, o millor, no mostren ni contenen el que anuncien, siguin imatges pintades, partitures musicals o textos literaris. És el cas, per exemple, de La consagración de la primavera (1978), d’Alejo Carpentier, novel·la que comença al Portbou de la Guerra Civil espanyola i acaba a Playa Girón amb la Revolució Cubana; un trajecte, doncs, poc primaveral, farcit de les contingències bèl·liques del segle XX. Atret pel títol i per la primavera vaig fullejar la dotzena de llibres que tinc d’aquest escriptor cubà que, amb una vida llustrosa i una extensa obra, va combinar les essències artístiques afrancesades i les lluites racials antillanes. Carpentier, l’escriptor del real-meravellós inspirador del boom llatinoamericà, ens regala una col·lecció de llibres lliures i cultes. Recordo com vaig gaudir llegint-los el segle passat i ara he vist que estan subratllats amb llapis i plens de notes, exemplars comprats a La Tralla vigatana, al Drac olotí o a El Ágora de Mèxic DF, llibreria en què més d’una vegada vaig coincidir amb Juan Rulfo, el fràgil autor del gran Pedro Páramo. Ell hi anava a escriure, fumar i prendre tequila; jo només a aprendre. Entremig m’he retrobat amb uns versos de Francesc Matheu (1884): “I enjogassats tothora, amb les rialleres / divagacions del cor, / gosaríem les dues primaveres / del camp i de l’amor”, i uns altres d’Agustí Bartra que lamenten la Primavera migpartida per la por de Coney Island, primaveres que ara són només dates/edats de calendari i no pas Temps de vida, de vides vegetals, animals i humanes. Al Regne d’Espanya –per ara el que ens toca– no s’estan de res amb les estrenes de la temporada primaveral i durant l’equinocci es va concelebrar una esperpèntica moció de censura per la qual Vox ha ressuscitat un actor amb ofici, l’economista comunista Ramón Tamames, el vell professor format a la London School of Economics and Political Science, empresonat pel franquisme a Carabanchel i membre de la Reial Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques. Aclamat ahir pel progressisme i abraçat avui pel conservadorisme, Tamames ha passat pel PCE, IU i CDS, ha criticat l’estat de les autonomies i ha escrit textos de referència com Estructura económica de España, La mitad del mundo que fue España (Una historia verdadera, casi increïble) o ¿A dónde vas Catalunya? Cómo salir del laberinto independentista. A les Cortes s’ha assegut el protagonista i s’ha aixecat el teló i, probablement, el talonari i d’això sí que en sabia el convergent “saquejador confés” del Palau de la Música, l’autofilantrop Fèlix (el gat) Millet, més jove que Tamames, que el seu patró Jordi Pujol i que Mahatir Mohamad, el rècord guiness malai, però més vell que els sèniors candidats Xavier Trias i Ernest Maragall i que el demòcrata blanc Biden, depredador d’Alaska. A les presons fan la pregària: “Se’ns ha mort en Millet / ves quin trist final / ara no respira... / fou un animal”. Malgrat això o gràcies a això, a la cada dia més cara i menys rica Catalunya –força plena, per cert–, alguns tertulians, jubilats i altres espècimens aplaudeixen els espectacles de l’Operació Catalunya, del Cas Negreira, del programa d’espionatge Pegasus i del darrer acudit anomenat Moviment Civil Independentista. Sortosament el president Aragonès, decebut perquè els de Waterloo i del Consell per la República durant més de mitja dècada no han internacionalitzat el procés més enllà de Perpinyà i l’Alguer, ha decidit fer les Amèriques amb benvingudes de les ambaixades espanyoles, amb l’acord de claredat a la cartera i acompanyat, ves per on, de la consellera d’Afers Exteriors, l’(ex)exiliada Meritxell Serret. Astuta estratègia la del Molt Honorable, sí, primer perquè és saludable per un petit governant d’un país petit conèixer món i segon, perquè aquestes grans repúbliques sud-americanes mantenen, des de la Conquesta i la Colònia, un important gruix de població amb ADN català i on les delegacions solen ser un productiu esquer comercial. Dues preguntes: ¿Què seria de la Catalunya moderna sense les aventures dels catalans d’Amèrica, sobretot els de Cuba, Mèxic, Veneçuela, Argentina i Xile? i ¿A què es deu que els mitjans de comunicació públics –TV3, Catalunya Ràdio, El Punt Avui– s’hagin fet tan poc ressò d’aquesta gira oficial catalano-americana? Resseguint la ruta oficial, consensuada amb el Ministeri de Relacions Exteriors d’Espanya i disfressada de cooperació.cat, es va començar per Colòmbia, on sense encaixada de mans amb l’exguerriller, ara president, Gustavo Petro Urrego sí que hi va haver entrevistes amb polítics d’alt nivell de la nació de Botero i Gabo, tot i que una visita a l’Aracataca-Macondo hauria estat un encert d’agenda, sempre val la pena veure volar les papallones grogues d’aquells Cents anys de soledat on el berguedà Ramon Vinyes –llibreter i escriptor– va ser homenatjat com a savi català, així com pujar al turó de Monserrate, on hi ha una basílica dedicada a la patrona de Catalunya amb un excel·lent mirador sobre Bogotà, almenys per agrair a la cúria benedictina que, mil anys després, hagi donat permís perquè l’Escolania tingui un cor mixt com a teloner. Desconec el motiu perquè la comitiva no aprofités per fer una escala revolucionària a Veneçuela –por del chavisme?– ja fos per visitar la ciutat de Barcelona –la segona més gran del món amb aquest nom– o per compartir un còctel de negocis a l’influent i ric Centre Català de Caracas. El viatge prosseguí a l’Uruguai del centra dretà Luis Alberto Lacalle Pou, on fou correctament protocol·lari –si s’és d’esquerres– visitar l’austera finca de José Mujica, però també hauria estat diplomàticament hàbil la trobada amb els poderosos júniors Batlle, històrics descendents polítics de la Suïssa d’Amèrica, on aquest llinatge català controla l’economia des que Llorenç Batlle i Grau (1868 i des d’abans) va consolidar l’incombustible Partit Colorado; a Montevideo, l’any 1944, ja es va inaugurar un monument en memòria de l’afusellat Lluís Companys. I ja a Buenos Aires trobem el Casal de Catalunya, el més antic del món, amb una elegant seu modernista que acull el teatre Margarita Xirgu; l’Argentina, refugi daurat de Francesc Cambó, cervell de la Lliga Regionalista, exitós i poc escrupolós home de negocis que hi va morir, però que nascut a Verges reposa a Montjuïc. I és a l’immens territori del Con Sud on el fundador d’ERC, l’avi Francesc Macià, va passar anys del seu exili a les capitals riberenques del Río de la Plata i a Santiago de Xile, darrera etapa del viatge del president de la Generalitat i on governa el jove Gabriel Boric Font, de pare croat i mare badalonina, un encertat final de gira amb homenatge a Víctor Jara si no fos incomprensible que no s’hagi concertat una trobada amb els líders maputxes –gent de la terra–, una de les nacions sense estat més resistents d’Amèrica. No sé fins quan Catalunya continuarà fent seguidisme a la deformació colonial hispanoamericana i decidirà decantar-se per encetar les relacions amb les veritables nacions ameríndies, ja que l’Amèrica dels estats republicans és una còpia negra de l’Europa dels regnes monàrquics; penso que no val la pena creuar l’Atlàntic per reunir-se amb independentistes indians descendents dels colonitzadors castellans, que el que pensen que convé –els convé– és una Espanya més federal que reconegui les diferents nacions que viuen a Iberia. Mentrestant al Silicon Valley ressonen els Bank bank, bang, bang i a San Diego es festeja el perillós acord militar AUKUS (Estats Units & Austràlia & Regne Unit), un altre despropòsit anglosaxó per si no en feien prou emprenyant la immensa Rússia al Mar Negre –Ucraïna és una base estratègica de drons– i provocant la poderosa Xina del segle XXI, de la qual mig món, sobretot Europa, depèn per passar el dia a dia; l’Àfrica explotada pels colonialismes europeus ja s’ha aliat amb el gegant asiàtic, cansada de comportaments desuets. De la mateixa manera que el negoci del petroli i del gas engreixen els contrabandistes estatunidencs i àrabs, la indústria armamentista treballa nit i dia perquè no faltin municions enlloc, i potser per això els adolescents hereus als trons fan exercicis militars per terra, mar i aire com els que a partir d’aquesta tardor practicarà la borbònica princesa cadet Leonor. I enmig de tantes armes de fabricació barata i venda cara, els aliments bàsics es converteixen en articles de luxe, un fet tan increïble com deplorable sobretot a l’Europa mediterrània on la pesca, l’agricultura i la ramaderia permetrien adquirir productes (oli, pa, vi, carn, làctics, peix, verdura, fruita) a preus accessibles pels del sud, atenció, si aquests mateixos productes es venguessin a preus més competitius als països del nord, on els climes extrems no els permeten una diversitat alimentària tot i que fanfarronegen de tenir unes economies sanejades. Que paguin, doncs, preus alts aquells que els puguin pagar –Holanda, Suècia, Anglaterra, Alemanya, Bèlgica– i que els països productors gaudeixin d’un cistell de la compra nutritiu, de qualitat i amb preus compatibles amb els sous i les pensions de la majoria d’habitants d’aquesta àrea mediterrània que cada dia va perdent respecte i poder arreu del món. L’(ex)exclusiva banca de Suïssa –edèn on tothom, cert, té una arma al calaix– també trontolla i el Credit Suisse (o petit suís), un formatge amb fons procedents de màfies internacionals, està sent ratat pel National Saudi Bank, fet que forada entitats casolanes com el Banc de Sabadell. Un desglaç, doncs, a l’ombra dels Alps, llàstima –pels peixos, ja és tard– que aquesta aigua no arribarà a omplir el pantà de Sau, ans el contrari potser contribuirà a buidar les butxaques fins i tot del turisme de sequera, un turisme –com tots– perdut en una Europa a la qual se li acaba el temps si tossudament el vol seguir mesurant amb uns rellotges suïssos que fa temps que ja no toquen les hores del món.

No sé fins quan Catalunya continuarà fent seguidismea la deformació colonial hispanoamericana i decidirà descantar-se per encetar les relacions amb les veritables nacions ameríndies

Esquitxos americans i sequeres