És la perla atlàntica on conviuen pacíficament àrabs, berbers, jueus, cristians, i que va acollir l'explosió del moviment 'hippy' durant els anys setanta

Ja és ben fosc, m’aixeco i me’n torno a l’hotel. Els falcons de Jacqueline volen pel meu cervell. Els ulls de les aus són tan precisos que no es perden cap detall: de la grandiositat de l’Atlas, de la nuesa del desert i de la bellesa del mar. En Joseph, el company i guia marroquí, em va prometre que em duria a la ciutat del mar. De bon primer vam ser a la gran serralada, després al desert; i ara jo tenia enyorança de mar. Era migdia, en arribar-hi l’home aturà el jeep al costat d’un arbre espinós i em feu baixar. L’escorça és rugosa; “Toca-la –em va dir–, és com la pell d’un cocodril”. Del seu fruit se’n fa l’oli d’argània, un cosmètic ple de mites i certeses, diuen que és bo per a la cara, que suavitza, hidrata i regenera el cutis. Per obtenir-ne un litre cal esprémer dos quilos d’ametlles; és l’or verd del Marroc. Essaouira –de l’àrab “plaça forta”– és la ciutat marina del vent, la primitiva fortalesa que ha esdevingut Es-Sueira, la ben dibuixada, la que duu el cognom de Mogador, per honorar Sidi Magdoul, el sant amazic, com s’anomenen ells, o berber, com els diuen els de fora. És la perla atlàntica on conviuen pacíficament àrabs, berbers, jueus, cristians, i que va acollir l’explosió del moviment hippy durant els anys setanta. Essaouira fa olor de mar i olor de fusta. La ciutat aixopluga pintors, músics, tapissers i sobretot ebenistes que treballen la tuia: en fan joiers, sabaters, capses de música, de rapè i artesanals taulers d’escacs. Amb més o menys ofici tots competeixen per fer saltar els dirhams de les butxaques dels turistes. Sí, a l’hotel el son no ve; la noia, les gavines i els falcons... Tarda enllà, quan el sol buscava bressol a les illes Purpuraires em vaig enfilar a l’espigó. Asseguda a terra hi havia una noia d’ulls boirosos i sensuals, anava descalça i sostenia amb fermesa una càmera fotogràfica equipada amb un zoom. Sense deixar de mirar-la vaig fer com ella, em vaig asseure recolzant l’esquena al mur de l’espigó. Posat sobre la mar hi havia un estol de gavines. Tot d’una les aus marines es van enlairar, van volar cap a nosaltres i passaren fregant els cabells de la noia amb una xiscladissa estrident i escapadissa. Ella es va girar atreta pel gran vol; va ser llavors quan em va veure. S’aixecà i es va asseure al meu costat; “soc francesa”, em va dir, i m’explicà que es dedicava a la fotografia, que feia dies que era aquí, que volia fer un reportatge sobre Cal·lígula i les illes Purpuraires. “Coneix la llegenda?”, em preguntà; es diu que Cal·lígula va fer matar Ptolomeu; estava engelosit pel magnífic mantell porpra que aquest portava i que havia tenyit amb purpurina d’Essaouira. La fabricació d’aquest or vermell es feia a partir d’unes petxines que es collien en aquestes illes. Em confessà que venia cada vespre; que si el cel no estava ennuvolat arribava sempre el moment màgic i daurat, l’instant en què les illes quedaven tenyides amb el pigment de les seves petxines. La noia m’acostà la càmera i em va anar passant les fotos que hi havia desat; els seus braços feien olor d’oli d’argània. “Miri”, em digué, “veu aquelles ruïnes que s’endevinen en aquella petita illa? Són les restes d’una vella presó. És l’illot dels falcons d’Eleonore, encara ara anomenats els falcons de la senyora; eren molt apreciats pels falconers. Ara és una reserva natural, dues colònies d’aus hi nien tot l’hivern per emigrar a Madagascar quan arriba el bon temps”. Es va aixecar i donant-me la mà em digué: “au revoire monsieur, a été un plaisir”. Em vaig quedar sol; i llavors les illes Purpuraines van perdre el seu encant, van ser només una taca negra enmig de l’oceà. Què hi farem! Demà en Joseph em durà a Tànger. Essaouira serà tan sols una evocació, la d’una fotògrafa francesa de la qual no sé el nom. Jaqueline podria dir-li. Sí, Jacqueline serà per a ella un nom ben escaient.