Si sabés on té la seu l’asseguradora hi aniria a deixar els envasos buits, a veure si amb una mica de sort s’hi entrebanquen i poden fer ús de les seves esplèndides pòlisses

Quan no escric em dedico a reparar bicicletes. De fet, em guanyo la vida eminentment amb aquesta feina. El Dijous Sant d’aquest any, a les 8 del vespre encara era a la botiga que tinc a Sant Joan de les Abadesses. Va entrar-hi una parella d’una determinada edat per demanar-me si els deixava utilitzar el telèfon. A aquella hora la resta dels establiments del passeig Comte Guifré ja eren tancats. S’havien quedat tancats fora de casa, s’hi havien deixat les claus i els mòbils, i no sabien com fer-ho per accedir-hi. Però ves per on tenien una assegurança de llar contractada a una important entitat caixo-bancària del nostre país. Els vaig deixar el telèfon, van trucar a l’asseguradora i els van explicar la situació. Després van marxar convençuts que els solucionarien el problema. Pobres.

A quarts de 10, baixant cap a Ripoll, vaig rebre una trucada de l’asseguradora. Com que havien utilitzat el meu mòbil, van pensar que era el dels seus clients i em van comunicar que el serraller no podria venir a obrir la porta, perquè el més pròxim estava a Torroella de Montgrí i a aquella hora no es podria desplaçar. A l’altura del club de tennis vaig girar per tornar a Sant Joan i buscar la parella, dels quals només sabia que tenen la segona residència al barri vell. Quan finalment els vaig localitzar, sopant al carrer, es van enfonsar, però van demanar a un veí si ens podien obrir la porta de l’escala per intentar pujar pel balcó fins al seu segon pis. Miraculosament el veí no només ens va obrir sinó que a més tenia la clau del seu pis. Solucionat.

El dimarts de la setmana següent vaig rebre una trucada de l’asseguradora. S’interessaven per saber a quina hora havia de venir el serraller. En cas que a aquella hora la parella no hagués aconseguit entrar a casa, no vull ni saber en quin estat s’haurien trobat. El pobre treballador que em parlava va haver d’aguantar la meva ira. I això que jo no n’era l’afectat, però que la solució d’una asseguradora que m’imagino que deu cobrar trinco-trinco sigui trucar-te al cap de quatre dies, és molt pitjor que anar a sopar a un restaurant i que et portin la teca mitja setmana més tard. Bé, gràcies a aquests tentacles de la societat neoliberal seguiré sense assegurar-me res que no sigui imprescindible, i potser ni això.

Per cert, al cap d’un mes la dona d’aquella parella es va presentar amb una caixa de cerveses Minera, per agrair-me que els deixés el telèfon i els pugés a avisar. Si sabés on té la seu l’asseguradora hi aniria a deixar els envasos buits, a veure si amb una mica de sort s’hi entrebanquen i poden fer ús de les seves esplèndides pòlisses.