Només feia dos dies que érem allà i un incendi a l'hotel ens va deixar sense res. Tot va quedar reduït a cendres i records

Aquest estiu hem tingut unes vacances accidentades. Hem anat a les Filipines, un meravellós paradís que, per unes hores, es va convertir en un autèntic infern. Només feia dos dies que érem allà i un incendi a l’hotel on estàvem hostatjats ens va deixar sense res. Bé, sí, amb l’equipatge de dues de les sis persones que formàvem el grup. La resta, tot reduït a cendres i records. L’impacte, no us enganyaré, va ser fort. Per començar, perquè dos de nosaltres estàvem a dins en el moment del foc i ens va anar d’un pèl que no ho expliquem. Després, perquè vam experimentar què se sent en estar a més de 12.000 quilòmetres de casa amb només unes quantes samarretes i pantalons curts que, a partir d’ara, hauràs de compartir amb els que s’han quedat sense maleta. De diners tampoc en teníem. Els vam bescanviar amb moneda filipina i ens els vam repartir just abans de l’incendi per guardar-los a l’habitació. Van servir per atiar el foc. Si volíem una experiència, començàvem forts, però el més important és que estàvem i estem vius. Després del xoc inicial, vam saber que just davant de l’hotel que se’ns havia cremat hi havia un petit resort regentat per un català. El vaig trobar i li vaig comentar la nostra situació: “Ostres, quina putada”, ens va dir, “però no heu de permetre que això us aixafi les vacances”. Un consell al més pur estil de coach de fireta. On vas a parar? Haver estat a punt de morir en un incendi i quedar-nos sense pràcticament calces no ens pot pas aixafar res. En cap moment ens va oferir la possibilitat d’acollir-nos en alguna habitació o donar-nos algun àpat. Em vaig maleir per haver pensat que algú de casa ens ajudaria. Doncs no. L’ajuda va sorgir de la gent d’allà: es van organitzar per allotjar-nos en un altre hotel (i sense pagar cap nit) i diversos restaurants de la zona ens van buscar per convidar-nos a menjar als seus establiments. També ens van deixar diners per fer tràmits. El que fes falta, vaja. Mentre el foc encara cremava, vam avisar al consolat espanyol de la nostra situació. La resposta va ser enviar-nos un mail amb tot un llistat de coses que havíem de fer per obtenir un salconduit per poder tornar a casa, ja que els passaports se’ns havien cremat. En recordo sobretot un: “Hacer fotocopia del pasaporte quemado”. Encara al·lucino. Un altre requisit era que estiguéssim a Manila dos dies laborables abans que sortís l’avió per fer els tràmits, perquè només treballen de 9 a 2 i no tenen temps. Mai ens van trucar ni demanar si estàvem bé, si dormíem a sota un pont o ens feia falta alguna cosa. Més que res perquè els vam dir que se’ns havien cremat els diners i no hi havia cap lloc per bescanviar-los i no ens deixaven pagar amb targeta. Ells només van fer la feina que saben fer millor: posar-te entrebancs sense tenir ni un gram d’empatia davant el que ens havia passat. Abans de queixar-me em vaig voler assegurar de quina era la funció dels consolats, perquè sovint la ignorància et juga males passades. És clara: protegir i assistir els ciutadans –en aquest cas forçosament espanyols– al país on es troben. Ara puc dir que mai ho van fer. El surrealisme va continuar a Manila. Ens van fer anar d’una banda a una altra per, al final, no tenir tota la documentació a punt per viatjar. Ho vam deixar en mans de la sort, erigint-nos com a fidels seguidors del masoquisme, i ens vam presentar a l’aeroport. Allà, com que no hi intervenia cap cònsol espanyol, no vam tenir cap problema i vam tornar cap a casa. La conclusió és fàcil: qui confies que t’ajudi no ho fa, i qui creus que no té per què ajudar-te és el primer a fer-ho, en el nostre cas, els ciutadans filipins de l’illa de Siargao. Ells ens van donar l’empenta per poder continuar un viatge que ha estat fantàstic i del qual, malgrat tot, ens n’hem emportat un bon record. El millor, sense cap dubte, ha estat la companyia: l’Albert, la Sara, la Maria, en Manu i l’Aaron. Gent valenta amb qui aniria a la fi del món. Amb els del consolat, ni a la cantonada.

Només feia dos dies que érem allà i un incendi a l'hotel ens va deixar sense res. Tot va quedar reduït a cendres i records

Estem vius