La cultura s'ha anat arrossegant cap a pràctiques banals, trivials, insubstancials... Només amb l'objectiu d'omplir aforaments

L’ICOM, el màxim organisme internacional en l’àmbit dels museus, acaba de donar llum verda a la definició de la paraula museu. Donar llum verda a una definició podria semblar un fet intranscendent o anecdòtic, però no ho és. Els màxims experts d’arreu del món s’han hagut de trencar les banyes per saber descriure allò amb què treballen diàriament. El 2019, per exemple, es va tombar una proposta de definició i en tot aquest temps les diferents escoles de l’àmbit museístic s’han anat tirant els plats pel cap per arribar a definir què és un museu. Acabem de passar el Mercat de Música Viva i venim d’un estiu saturat de festivals de música a cada poble i m’he fet una pregunta que m’ha posat el cap a can rumia: estic consumint cultura? La definició que el diccionari de l’IEC fa de consumir és “utilitzar (un producte) per satisfer una necessitat real o creada”. Aquest concepte serveix doncs per a milers de productes que hi ha a la lleixa de qualsevol hipermercat però també per a la cultura. Definicions de cultura n’hi ha milers i consensuar una definició seria –veient els precedents dels museus– impossible. Simplificant molt i molt diria que és una pràctica d’oci autotèlica que aporta, a més de diversió, molts altres valors. La gran pregunta que em faig és si la gran majoria del consum cultural que he fet aquest estiu ha estat cultura o, el que és el mateix, si m’ha aportat res més que diversió o socialització, valors igual d’importants, però que diria que també puc trobar en espais com una terrassa estiuenca. D’una manera subtil i gens inofensiva se’ns han anat incorporant/inoculant en el camp semàntic de cultura conceptes com indústria cultural, entreteniment, oci... amb l’objectiu de fer un aiguabarreig. Una confusió volguda on darrere el concepte cultura ja hi val tot. Aquest xou de gran format produït per una empresa multinacional que descarreguen sense massa humanitat aquí i allà és cultura? Preferiria missatges més incòmodes i que em fessin pensar o aquests Mr. Wonderfull que m’estan oferint espectacle sí i espectacle també? Voleu dir que no m’estan venent uns cànons de consum més que no pas cultura? Les propostes dins del camp cultural, que aporta quelcom més que diversió i rendibilitat, van escasses. El risc artístic és ínfim. La cultura s’ha anat arrossegant cap a pràctiques banals, trivials, insubstancials... Omplir aforaments, sense més ni més, ha estat la finalitat. Els productes sense cap valor reflexiu, interrogatiu, espiritual... s’han imposat a favor de la rendibilitat. Subsistir perquè la roda continuï funcionant. Ser només oci. El mercat s’ha apoderat de la cultura, oferint continguts massius que volgudament no interpel·lin massa a ningú. No incomodin. No toquin fibres. La indústria ha sembrat, les administracions s’hi han sumat amb una complicitat cega buscant rendibilitats en programacions i els creadors i intèrprets s’han vist obligats a agafar-s’hi per autosubsistència. La cultura sense fer el paper de cultura. Només d’aquesta manera, i a tall il·lustratiu, podem entendre l’interès dels gegants del sector a dominar les plataformes streaming musical o a muntar grans festivals on l’important és la venda de cervesa i samarretes o els likes a les xarxes socials més que les propostes artístiques.

La cultura s'ha anat arrossegant cap a pràctiques banals, trivials, insubstancials... Només amb l'objectiu d'omplir aforaments

Estic consumint cultura?