“És el que hem vingut a fer en aquesta vida”

Un bon amic de Manchester m’explicava que aquesta setmana ha treballat com a cocteler en un festival commemoratiu de The Haçienda, la que a principis dels 90 era la discoteca més famosa de la ciutat, ja tancada, i que d’alguna manera va ser un dels bressols del moviment musical Madchester. “Hi ve molt poca gent i la mitjana d’edat deu ser de 50 anys”, m’explicava. De cop em van venir ganes de tenir 50 anys i anar a festes a les quals no va ningú commemorant causes en què milito com, jo què sé, els dijous universitaris que vaig passar a Barcelona o el gol d’esperó que va marcar Baruc amb el Manlleu al camp de l’Europa, i que va donar sentit a un diumenge que m’havia llevat d’hora. Estimar i recordar segurament és el que hem vingut a fer en aquesta vida. Aquesta setmana també, la premsa anglesa dedicava articles a Jürgen Klopp, que feia quatre anys exactes que havia arribat a Anglaterra. Em sento força identificat amb l’entrenador del Liverpool perquè jo vaig posar els meus peus en aquest país tres dies després que ho fes ell. A mi els diaris no em dedicaven cap reportatge, així que vaig decidir quedar-me a casa repassant tots els meus correus electrònics des de finals del 2015. D’alguna manera vaig acabar arribant a Agustí Danés i Dolors Altarriba, que em van comprar el meu primer article estant a l’estranger. Tractava d’una botiga establerta a Liverpool i Manchester on venen llonganissa Riera Ordeix i Coca de Folgueroles. Una història tan collonuda, estranya i improbable com el fet que jo pugui seguir aquí quatre anys després, estimant i recordant, segurament el que he vingut a fer en aquesta vida.