Estimat conductor del cotxe a un pam del meu
El caràcter autodestructiu dels catalans –constatat en la celebració de la derrota de 1714 o bé en el simulacre d’independència sense llençar ni un paper a terra de fa vuit anys– ha fet que inevitablement el nostre sentit de l’humor sigui sovint molt més evolucionat que el dels veïns espanyols. La capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos contrasta amb la fatxenderia que exhibeixen alguns professionals de l’humor de traç gruixut tipus Morancos o Lina Morgan, o bé intrusos com Joaquín, l’impresentable de manual que abans jugava a futbol. Nosaltres també paguem la nostra penitència amb gent com Ana Polo o Eva Soriano, que lluny de fer gràcia fan passar vergonya cada vegada que pugen a un escenari, o surten a la ràdio i la televisió. Però vaja, que vull creure que tenen presència més per quota que per representar l’humor del país.
Programes radiofònics com Alguna pregunta més, El búnquer, La competència o Versió RAC1 exploten aquest sarcasme que s’agraeix per aixecar la moral col·lectiva d’un territori, que en cas de prendre’ns gaire seriosament a nosaltres mateixos ja estaríem extingits. En una conversa de dilluns passat al programa que condueix Toni Clapés, dos dels seus personatges de ficció, el senyor Bohigues i el senyor Recasens, aquest últim retreia que no sabessin invertir a borsa. Els explicava que tenint en compte l’escenari de guerra que hi ha a Europa amb la guerra d’Ucraïna, la d’Israel i Palestina, i els nous escenaris bel·licistes que s’obren amb la presidència de Trump als Estats Units, el millor és posar els diners en la indústria armamentista.
El senyor Recasens les hi fot de cavall estant, però en el fons les seves paraules haurien de fer trontollar l’ideari de moltes persones que sovint volen fer creure que són molt millors del que en realitat resulten ser. Fa temps que estic convençudíssim que perquè alguns mononeuronals accionistes d’entitats bancàries –com els que apareixen als anuncis de l’opa del BBVA contra el Sabadell– tinguin beneficis posant els diners a operar en borsa, hi ha d’haver molts altres humans que treballen a canvi de morralla o vivint en la misèria absoluta. Tot plegat forma part de la moral polièdrica i profundament analfabeta, que sempre té opció de redempció associant-te a una ONG i predicar-ho als quatre vents perquè tothom ho sàpiga. La situació és gairebé tan paradoxal com els independentistes que van mantenir els estalvis en entitats que retiraven les seves seus de Catalunya, o bé que directament no les hi han tingut mai. Enhorabona, fills.
Cada vegada que vaig en cotxe sentint els Bohigues i Recasens o Jep Cabestany, i un altre vehicle s’acosta a dos pams del meu per demostrar-me que li cardo nosa, em venen unes ganes immenses de frenar de cop i que ens estampem l’un contra l’altre. No em fa falta saber què vota aquest conductor per saber que en realitat és un desgraciat i un feixistoide. Perquè sempre és més important la gestualitat, el llenguatge no verbal, o allò que no s’explica, que no pas la teatralització de les nostres accions.