El bon temps, la temperatura, que el dia sigui més llarg, que la nit sigui calorosa i fresca alhora, convida a sortir

Diu el refrany popular que a l’estiu, tota cuca viu. Jo hi afegiria que tota cuca surt, perquè a pesar que pot arribar a ser literal i et trobis tota mena de cuques per tot arreu i mosques i mosquits i aranyetes… i tot el sursum corda!, a pesar d’això, és cert que a tots ens venen ganes de sortir de les cases i pisos i passar temps per fora. És com esbargir tot el que per la climatologia i la rigorositat professional ens ha mantingut en letargia fins ara. El bon temps, la temperatura, que el dia sigui més llarg, que la nit sigui calorosa i fresca alhora, convida a sortir. I quan sortim que sigui per passar-nos-ho bé! Escrivint això, em ve al cap un poema d’Antonio Machado que m’havia après de memòria in illo tempore que penso que hi escau: “Sabe esperar, aguarda que la marea fluya / –así en la costa un barco– sin que el partir te inquiete. / Todo el que aguarda sabe que la victoria es suya; / porque la vida es larga y el arte es un juguete. / Y si la vida es corta / y no llega el barco a tu galera / aguarda sin partir y siempre espera / que el arte es largo y, además, no importa”.

Però això que ens passa, de voler celebrar l’arribada de l’estiu de manera extravertida, no és pas d’ara o del nostre temps, ja ve de temps immemorial. Els solsticis, d’estiu i d’hivern, i els equinoccis, de primavera i tardor, ja de natural conduïa a fer-ne festa grossa. La religió, posem per cas la cristiana, que és la que forma part de la nostra tradició tot i que hi ha governs nostrats que sembla que volen desplaçar-la per una altra, va mantenir les festes, fins aleshores paganes, per col·locar-hi un component de la seva collita i, per exemple, en el solstici d’estiu hi tenim el nostre innegociable Sant Joan, nit de revetlla, xerinola, coca, ballarusca, orquestres i el que se’n derivi. Sant Joan, a qui la gent alegrement i sense contrastar res de res (mal típic de la nostra societat, que no dona valor al saber sinó a la fatxada) bateja com la nit més curta de l’any quan no és així sempre; la nit més curta de l’any és la nit del solstici. Enguany, el solstici d’estiu serà el dia 21 de juny, en què el Sol tindrà la màxima durada per sobre l’horitzó. La nit d’aquell dia serà la més curta de l’any!

Un clàssic de l’estiu és trobar la cançó que l’identifiqui. Per mi la cançó de l’estiu és aquella que és festiva, poc exigida tècnicament però que enganxa, i sobretot alegre, que et deixa un bon sabor. No es busca l’excel·lència ni el missatge políticament correcte, sinó que enganxi, que la sentis a tot arreu sense avorrir-la i que quan no fas res més que mandrejar, sense adonar-te’n la vagis cantant per dins. Qui ho va entendre també així va ser el ja desaparegut Georgie Dann. Quin discjòquei es resistirà a tocar encara ara en les festes populars temes d’aquest cantant i músic com El bimbó, El chiringuito, La barbacoa, El negro no puede? I qui es resistirà a ballar-les encara que, per generació, no les hagués sentides mai? Espòiler: ningú! Tots la posaran i tots la ballaran! Com deia el mestre Puyal, m’hi jugo un pèsol! Per dir-vos que pel sol fet d’escriure-les ara i aquí, ja les estic cantant a cor què vols! En versió més moderna, TV3, la nostra televisió, malgrat que alguns catalans se la vulguin carregar perquè ara no la manen, també ho va entendre així i sol buscar i trobar la cançó de l’estiu. I aquella marca de cervesa que, a més de beure, es pot veure cada nit serena mirant al cel també ha obert durant molts anys oficialment l’estiu amb una cançó amb aquestes característiques, tot i que últimament el missatge es va menjar l’efecte; sort que sembla que enguany, a part de famosos, sol i platja han recuperat una mica més aquella música enganxosa, ballable i fàcil de recordar. Doncs au, visca l’estiu!