Milers de catalans, fidels a l’1-O, ens vam aplegar a Estrasburg, a la zona del pont Bech, a tocar del Parlament Europeu

El dia 2 de juliol de 2019, ara fa un any, milers de catalans, fidels a l’1-O, ens vam aplegar a Estrasburg, a la zona del pont Bech, a tocar del Parlament Europeu. Preteníem diversos objectius: un, que tot Europa comprovés el suport massiu al president Carles Puigdemont i al conseller Toni Comín; dos, que guanyés eficàcia democràtica la seva condició d’eurodiputats, negada per Madrid, i, eventualment, també la d’Oriol Junqueras i, posteriorment, si el Brexit s’acomplia, la de la consellera Clara Ponsatí; tres, comprovar que la condició de diputat i la seva immunitat les atorguen els vots, no formulismes locals; quatre, que, per tant, fossin respectats els vots dels seus més d’un milió d’electors; cinc, que la seva presència i acció al Parlament servissin d’altaveu per mantenir Europa informada sobre el cas català i la politització de la justícia a Espanya.

Efectivament, la concentració de suport va aparèixer als informatius de les televisions europees i de les principals dels EUA, com vam poder comprovar a hotels i restaurants i als digitals, i l’endemà també a la premsa escrita i de nou als informatius digitals i de televisió. Però els altres objectius aquell dia 2 van fallar.

L’autocar de catalans en el qual viatjàrem el grup de la Francesca, l’Antònia, en Ramon i jo va arribar prop de la mitjanit del dia 1. Pel camí ja vam conèixer que les pressions d’Espanya sobre el president en funcions Antonio Tajani (només un any i mig de presidència) i les d’ell sobre els serveis jurídics de la Cambra havien reeixit… temporalment. Puigdemont i Comín no serien reconeguts el dia 2, i així n’informaven algunes televisions i digitals de Madrid amb gran joia. La decepció s’amplià aviat: el president del TGUE havia refusat les mesures cautelars demanades.

Tanmateix, la decepció no va desanimar ningú i la munió de milers de catalans ens vam concentrar igualment davant el Parlament amb clams de justícia, per la democràcia i la llibertat, i amb cançons reivindicatives. Hi vam trobar gent de Vic, de Manlleu, de Tona, de Sant Martí Sescorts, del Lluçanès, de tot Catalunya, amb senyeres, estelades, pancartes (també per la llibertat dels presos polítics), i tothom amb llaços i símbols grocs.

Al tramvia que ens hi conduí, atapeït de catalans, vam saber que els voltants del Parlament i la carretera de Kehl (Alemanya) –la ciutat a l’altra riba del Rin on s’allotjaven Puigdemont, Comín i el seu equip– estaven plens de policies espanyols camuflats amb la intenció d’espiar-los i detenir-los basant-se en un conveni mutu França-Espanya de l’època d’ETA. Havien estat detectats fàcilment. Per postres, també es va escampar la notícia, confirmada, que a l’aeroport hi havia tres avions espanyols no comercials fàcilment identificats amb una finalitat igualment de fàcil identificació. Així doncs, aquells objectius inicials es van resumir en un de sol: evitar que el president i el conseller travessessin la frontera, que no fossin detinguts. Era el mateix que desitjaven les autoritats franceses, que havien alertat els catalans per evitar-se problemes al seu territori. De fet, tots sabíem que Puigdemont i Comín aconseguirien aviat l’acta de diputat per decisió del TJUE i amb un nou president, que no fos Tajani, premi Príncep d’Astúries, home acusat d’alguns afers tèrbols, amb algun carrer dedicat a Espanya, membre de la vella Unione Monarchica Italiana, després de Forza Italia i ara sembla que proper a Matteo Salvini.

L’endemà dia 3 descobríem que aquells tres avions ja havien tocat el dos mentre ens arribava una altra notícia: l’intent fracassat de policies espanyols de segrestar el president Puigdemont i el conseller Comín a Kehl, fet que hauria provocat un greu conflicte internacional. Segur, però Espanya ja els hauria empresonat, que és l’autèntic objectiu de la casta des del 2017. L’intent de segrest ve explicat al darrer llibre de l’advocat Gonzalo Boye.

Finalment, el 13 de gener de 2020, mig any més tard, el nou president del Parlament, David Sassoli, que no tindrà cap carrer dedicat a Espanya, va proclamar la incorporació de Carles Puigdemont i Toni Comín com a diputats de ple dret. L’endemà cadascun d’ells va tenir la deferència de fotografiar-se amb el nostre grup de quatre al Parlament. Feliços tots. S’havien reconegut els seus drets, també els del milió llarg de votants, l’exercici correcte de la democràcia i la immunitat contra els atacs injustos del gobierno. I Catalunya disposaria de veus potents per arribar a tot Europa, per recordar l’1-O.

Queden nous capítols encara per viure, que seran apassionants en termes polítics i jurídics, i crec que veurem com els tribunals d’Espanya obeeixen, sí o sí, el TJUE.

Vull reiterar un cop més el meu més sentit agraïment a tot el personal sanitari i de serveis que tant s’han esforçat en benefici dels ciutadans. També a ells els esperen més capítols.