Dissabte va ser un dia de retrobaments entre les persones que havien viscut i les que encara viuen a la cooperativa d’habitatges Joan XXIII de Vic. El carrer Virrei Avilés es va convertir en un cinema improvisat per a l’esperada estrena –van haver d’ampliar el nombre de cadires previstes– del documental Cases d’algú.
La força col·lectiva de la cooperativa Joan XXIII per construir una llar. Realitzat per Quim Crusellas i Lluís Llord, que es va encarregar d’entrevistar diverses persones que hi havien viscut, el treball relata com als anys seixanta del segle passat, en un moment en què la ciutat tenia problemes d’habitatge per l’arribada de persones procedents de la resta de l’Estat, diverses persones van unir els seus esforços per aixecar uns pisos assequibles on viure. Ho van fer dedicant hores del cap de setmana i cadascun d’ells aportant a l’obra l’expertesa que tenien de les seves professions.
Aquest treball amb un objectiu comú per aconseguir tenir un habitatge va crear uns vincles que van perdurar en el temps i que es van estendre també entre els seus fills, que van créixer plegats en una zona de Vic que llavors estava allunyada del centre i envoltada de camps.
Un celobert en què se sentien les veïnes cantar i s’hi sumaven la resta mentre preparaven el dinar, uns estenedors on molts nens van començar a xutar una pilota o anar en bici i la mítica passarel·la que servia perquè els veïns no es mullessin els peus quan travessaven el camp que calia passar per anar cap al centre.
Ho recordaven amb enyorança els testimonis que recull el documental que, com va avançar Crusellas, properament emetrà EL 9 TV. Si una idea es va repetir va ser la de la bona relació que hi havia en unes escales on llavors es parlava català i diversos accents de castellà. Tothom s’ajudava. Això sí, aquesta convivència també es treballava.
Hi havia consells de com comportar-se i prohibicions que es revisaven amb una bona organització, amb representants rotatius de cada escala, assemblees periòdiques i uns butlletins on es compartia tota la informació.
La realitat ara és molt diferent. Hi queden poques persones de les que hi havia als inicis. La manca d’ascensor en uns blocs de cinc plantes va fer que a mesura que s’anaven fent grans aquells cooperativistes, lamentant-ho molt, haguessin d’anar abandonant la que havia estat casa seva.
La convivència ara no és fàcil, com reconeixien alguns dels actuals inquilins en el documental. La irrupció d’especuladors que compren pisos per llogar-los a preus elevats i que acaben rellogats o sobreocupats dificulten el dia a dia al barri, malgrat l’esforç i entusiasme que hi posen alguns per revertir-ho.
L’exemple d’aquells cooperativistes que s’explica al documental dona un bri d’esperança i és també una alenada d’orgull per un barri, el del Remei –aquests dies de festa major–, que als anys seixanta va veure néixer un projecte com aquest de la cooperativa Joan XXIII.
