Eterns
L’estiu té un què. És una època de l’any associada a un cert desordre: horaris més laxos, àpats informals o discussions intranscendents. Algunes, redundants. Com la del canvi d’hora: si sí o si no. Si deixés d’aplicar-se un s’imagina que seria estiu tot l’any. Però no. És una mera il·lusió. Això sí, la il.lusió no es pot menystenir. És un motor vital tot i que, a vegades, l’atzar viatgi en sentit contrari.
Me’n vaig fer càrrec en un programa de TV3 de ja fa uns quants estius en què conversaven l’escriptor Jordi Puntí i el periodista Ramon Besa amb Llucià Ferrer d’animador. Puntí va explicar-hi que de petit li havien comprat una samarreta del Barça i el número 9 de Cruyff per incrustar-l’hi planxant-lo al dors. Però li van planxar al revés, motiu pel qual el 9 va passar a ser el 6 i, amb la il·lusió de ser Cruyff es va acabar convertint en Neeskens. Sense voler-ho, va passar d’enfundar-se la samarreta del talent innat a la de l’esforç perseverant. No està malament, tampoc.
Va bé tenir-ho present aquests dies en què, a punt d’arrencar el curs escolar, a moltes cases se sol invocar l’esforç. Després de setmanes i setmanes en què aquesta tropa no han fet ni brot els sermonegem dient-los que s’han d’aplicar perquè escalar cursos és la prova que es fan grans. Però fer-se gran no és créixer. Només es creix quan s’aprèn: amb l’aplaudiment quan s’encerta el resultat de les multiplicacions a classe o amb l’esbroncada quan un xut desviat esmicola un vidre del pati. Aprendre i divertir-se, al cap i a la fi, podria ser una metàfora del pas del temps: mor l’estiu, neix la tardor i tot torna a començar.
Si tot l’any fos estiu res canviaria.
Seríem eterns, però viuríem avorrits.
Que canvïi l’hora. I, sobretot, que comenci el curs.