Eterns
L’estiu ja s’ha acabat. És una època de l’any associada a un cert desordre: horaris més laxos, àpats informals o discussions intranscendents. La del canvi d’hora que ara s’acosta n’és una. Si deixés d’aplicar-se seria estiu tot l’any, n’hi ha que diuen. Res: una mera il·lusió. Però no es pot menystenir. La il·lusió és un motor vital tot i que, a vegades, l’atzar viatgi en sentit contrari.
Me’n vaig fer càrrec en la genial conversa que una vegada van mantenir l’escriptor Jordi Puntí i el periodista Ramon Besa en un programa de Llucià Ferrer a TV3. Puntí va explicar-hi que de petit li havien comprat una samarreta del Barça i el número 9 de Cruyff per incrustar-li planxant-lo al dors. Però li van planxar al revés, motiu pel qual el 9 va passar a ser el 6 i, amb la il·lusió de ser Cruyff es va acabar convertint en Neeskens.
Sense voler-ho, va passar d’enfundar-se la samarreta del talent innat a la de l’esforç perseverant. No està malament, tampoc. De fet, aquests dies l’esforç se sol invocar coincidint amb les primeres setmanes del curs escolar. Escalar cursos és la prova que nens i nenes es fan grans. Però fer-se gran no és créixer. Només es creix quan s’aprèn: amb l’aplaudiment quan s’encerta el resultat de les multiplicacions a classe o amb l’esbroncada quan un xut desviat esmicola un vidre al pati.
Aprendre i divertir-se, al cap i a la fi, podrien ser una metàfora de la vida quan mor l’estiu, neix la tardor i tot torna a començar. Si tot l’any fos estiu res canviaria. Seríem eterns, però viuríem avorrits.