Quina tirania i quin esclavatge que vivim en ple segle XXI: encadenats a un mòbil que t’ensenya el que fan els altres a cada minut i tu et sents un desgraciat per tenir una vida tan simple

Portem setmanes parlant dels guapos i guapes, famosos i famoses que han entrat a La Casita de Bad Bunny durant la seva gira que l’ha portat a Barcelona i Madrid. No em vull arribar a imaginar els cops de colze, pressions, missatges i trucades que s’han fet per aconseguir formar part del grup selecte que es dedicaven a beure en gots de plàstic de festa major i a ballar ben juntets perquè tothom els veiés i entenguessin que formen part d’una elit escollida pel seu cos, la seva indumentària o la seva fama. L’empresari, inversor i escriptor Patrick McGinnis la va clavar fa més de 20 anys quan va crear la teoria de fomo, les sigles en anglès de “por de sentir-te fora”. El 2004, quan encara no hi havia la connexió digital que tenim ara i no caminàvem amb el mòbil enganxat a la mà, McGinnis ja va teoritzar, a Harvard mentre estudiava, sobre el sentiment d’angoixa pel fet de pensar que els altres estan vivint experiències gratificants o emocionants i que tu en quedes fora. Ara, que no ens tirem un pet sense retransmetre-ho en directe, aquesta angoixa ha agafat dimensions de pandèmia i fins i tot McGinnis ha hagut d’actualitzar la seva teoria parlant d’un món ple “de tries abrumadores” que provoquen comportaments compulsius, irreflexius i superficials. Quina tirania i quin esclavatge que vivim en ple segle XXI: encadenats a un mòbil que t’ensenya el que fan els altres a cada minut i tu et sents un desgraciat per tenir una vida tan simple com és anar a dinar el diumenge a casa els sogres, amb el màxim respecte cap a ells, de qui no tinc cap queixa. Doncs m’agrada molt saber que després de la teoria del fomo de McGinnis, ja ha sorgit el moviment oposat que és el jomo. Psicòlegs i activistes culturals ja demanen poder gaudir de l’alegria de perdre’s alguna cosa. La teoria del jomo, les sigles en anglès de “diversió de perdre’s alguna cosa”, descriu la sensació satisfactòria de desconnectar-se del soroll que fan els altres i a més gaudir de prendre les pròpies decisions i de tenir temps de descans. Malgrat que sembli fàcil això d’aconseguir el jomo i que tothom s’ompli la boca de la necessitat de desconnectar, de parar, i de relaxar-se, és una realitat que Instagram està ple de fotos de persones dient que s’estan relaxant però que ho fan amb el mòbil a la mà i esperant veure quants cors o comentaris rep la seva foto de desconnexió connectada. Els grans concerts són un dels paradigmes d’aquesta por irracional a pensar que seràs l’únic ésser viu que no podràs engegar la llanterna del mòbil mentre els Oques Grasses toquen Sort de tu per última vegada o ballar el Tití me preguntó refregant-te amb milers de persones que no coneixes de res. Aquest cap de setmana a la comarca tenim una de les grans cites de festivals musicals perifèrics que es fan a Catalunya, el Cabró Rock. No vindrà Bad Bunny, ni hi haurà una Casita on entrar (o almenys no ho han anunciat), però el Fomo o el neguit per no formar-ne part sí que ha arribat fins aquí. Nosaltres, per si de cas, hem comprat entrades, i si podem gaudir de formar part d’un esdeveniment que ens ha d’omplir d’energia, alegria i experiències, i no de cors i comentaris a l’Instagram, ja ens donarem per satisfets.

Quina tirania i quin esclavatge que vivim en ple segle XXI: encadenats a un mòbil que t’ensenya el que fan els altres a cada minut i tu et sents un desgraciat per tenir una vida tan simple

Ets de fomo o de jomo?