EUA, final d’un imperi?
Per entendre el que és i ha estat l’hegemonia americana fins avui, s’ha d’estudiar la seva història i la seva gent. Provenen d’emigrants, gent valenta que deixava els seus països empesa per la gana o desavinences amb el poder. Amb ells ara conviuen descendents dels esclaus deportats i explotats, també dels hispans i d’altres països arreu del món. El mateix Steve Jobs, el del mòbil que ens té enganxats, era fill adoptiu de procedència siriana. Una barreja explosiva que van patir els indis que habitaven les contrades, també els mexicans que veieren el 1848 escapçar el seu país (Califòrnia, Nou Mèxic, Nevada, Texas, Arizona…).
Allà començaren a rivalitzar amb l’Imperi britànic, que va caure a conseqüència de les dues guerres mundials, malgrat guanyar-les totes. Disposaren d’un territori extens amb grans riqueses, dos oceans i sense veïns enemics (els llunyans com el Japó els esclafaren). Això i les grans ambicions dels seus habitants els van portar a ser l’imperi del segle XX, perquè l’ajut que van atorgar als britànics en la darrera guerra mundial l’anaven apuntant i se’l van cobrar. Però com d’altres imperis de l’antiguitat, sigui Egipte que va durar més de 10 segles, el de Roma que en va durar 5, l’Espanyol o el Britànic, 2 –com més s’abraça més aviat es cau–, l’acceleració dels temps porta que tinguin la sensació ells i el món que se’ls acaba aital domini, submergint-los en un estat d’aporia, és a dir incertesa i dubtes.
Probablement reflex d’això és la pujada al poder del president Trump, malgrat tots els seus antecedents judicials. Un personatge que ens demostra amb la seva tossuderia, digueu-ne arrogància en el tema dels aranzels, Gaza, el Canadà, etc., que està imbuït del que els psicòlegs en diuen el “compromís creixent”, que justifica que una vegada una persona adopta una posició, sigui o no correcta, es veu obligada a defensar-la. No pot perdre autoritat. També probablement veient-se venir el que els albirava als EUA, no es trobessin líders capaços, persones de grans pensaments ferms per arriar el velam desplegat de l’imperi i passar a la història com els enterramorts.
Quan Trump només era un entre molts candidats el 2008, John McCain va perdre enfront del demòcrata Obama. En la reflexió posterior dels republicans, hi havia una frase tan reveladora que crec millor citar-la literalment: “We have reached a point in our history when we must decide if we are to continue on the free-market, limited-government path that has made us exceptional, or if we are prepared to follow the rest of the world down the road of government dependency”. Sentència que palesa la confusió actual. Seguint-la han decidit limitar el govern, no imitar amb la tasca dels europeus en assistència social, en el fet de no deixar ningú tirat, però contradient-se no segueixen apostant pel lliure mercat, ni tan sols per l’excel·lència de què disposaven en unes universitats punteres farcides de talents, molts d’ells de l’Índia o la Xina, països plens de genis en camps com les matemàtiques. Les trompades que rep la universitat de Harvard ara suara són la prova que renuncien al lideratge.
Trump difícilment rectificarà en el seu entossudiment envoltat només per aduladors. També els que envoltaven Biden, per perpetuar-se ells en el poder, ens el presentaven com a capaç per “four more years”, quan era evident el seu declivi intel·lectual i físic. Trump podria ser perfectament el personatge de novel·la de Jonathan Coe que deia: “Sí, he après dels meus errors, i estic segur que els podria repetir perfectament”.
Tots els contemporanis hem nascut sota l’imperi dels EUA, i el podem veure acabar tard o d’hora. Hem pogut viure fets històrics com la caiguda de l’URSS a partir del desastre de Txernòbil el 1986 i la constatació per Gorbatxov del seu retard tecnològic, amb la conseqüent caiguda del mur de Berlín el novembre del 1989. Fins aleshores els comunistes competien amb els yankees i els feren lluitar infructuosament al Vietnam sense que l’imperi EUA trontollés. Ara uns xinesos, que a la mort de Mao el 1976 eren pobres de solemnitat i només rics en nombre d’habitants amb ambició i ganes de treballar, van començar a competir amb l’imperi, com els americans ho endegaren amb els anglesos el 1848, i amb ells podem preveure aquest canvi d’hegemonia, perquè avui dia tot s’accelera.
En temps passats no tan llunyans, Stefan Zwieg escrivia que “Obeint a una llei irrevocable, la història nega als contemporanis la possibilitat de conèixer en els seus inicis els grans moviments que determinen la seva època. Per aquesta raó no recordo quan vaig escoltar per primer cop pronunciar el nom d’Adolf Hitler, nom que des de ja fa anys ens veiem obligats a recordar o pronunciar”. Tant va influir en el bon escriptor jueu que va ser motiu del seu suïcidi el 1942, al seu exili del Brasil.
Nosaltres en aquest món tan a bastament informat, probablement sí que podrem recordar el començament de la fi de l’imperi EUA. Serà en la segona elecció d’un Trump que impulsa el vergonyós assalt al Congrés quan va perdre la seva primera presidència, i que probablement ha tornat per cantar les absoltes a l’imperi sense adonar-se’n. Esperem que l’ensulsiada no s’emporti gaire gent per davant. Estan fortament armats i poden ser perillosos. De fet, van ser els únics de moment a atrevir-se a emprar les armes atòmiques.