Europa: gas i sang d’un fracàs
“Ens envaeix un sentiment d’orgull nacional, perquè la nació russa també ha creat una classe revolucionària, ha demostrat que és capaç de donar a la Humanitat exemples formidables de lluita per la llibertat i pel socialisme i no només pogroms, fileres de patíbuls o servilisme davant els popes, els tsars i els capitalistes”. V.I. Lenin, “L’orgull nacional dels russos” (1914)
El pensament occidental tendeix a mesurar el Temps de forma lineal, mentre altres pensaments –orientals o amerindis- són conscients que el Temps és tossudament cíclic. Potser per això, mentre Europa s’estranya que al segle XXI l’assolés una pandèmia i que tot seguit, sense deixar-la respirar, s’encetés una guerra als territoris del nord, en molts indrets del món saben des de temps immemorials –són els més memoritzats- que tot, tot, tot retorna. Retornen les dones i els homes, els nens i els vells, els animals de sol i de glaç, les plantes verdes i acolorides, tot, tot, tot retorna, el canvi climàtic i la (ex)nova normalitat; retorna l’amor i l’odi, la saviesa i l’estupidesa, la riquesa i la misèria, la cultura i la barbàrie, retorna irremediablement la guerra i la pau.
El segle XX va haver-hi, diuen, dues guerres mundials, però el cert és que hi van haver mil i una guerres (in)civils; alguns dels que avui habiten el món recorden Vietnam, Corea, Sud-àfrica, Palestina, Guatemala, Nicaragua, Sàhara, Iemen, Kurdistán, la Iugoslàvia balcànica, Iraq, Líbia, Afganistan, Thailàndia, Chechenia, Síria, etc… Gairebé no hi ha cap racó on la violència no hi hagi estat present, sigui un embat bèl·lic local, fronterer o internacional, a part de conflictes nacionals com els casos d’Irlanda i Euskadi. Qüestionar el per què de tot plegat és practicar una gimnàstica mental on les lluites i equilibris són tan predicibles com sorprenents, potser per reiteratius: tot comença o acaba per un afany infame de riquesa, per un desig d’humiliar a l’altri, per ampliar el territori feudal o estatal, per voler ostentar el poder polític, militar, geogràfic i religiós, aquell poder imperial dels romans, musulmans, asteques, inques, xinesos, nipons, castellans, hindús, alemanys, anglosaxons, etc. etc… Atrapats tots per les xarxes el llenguatge bèl·lic s’imposa quan uns i altres brandeixen l’espantall de la Tercera Guerra Mundial; tants caps tants barrets, però tothom vol que el seu barret sigui el més (in)digne. No deixa de ser sorprenent que amb unes vides físiques i intel·lectuals tan limitades els humans malmetin tants anys i paranys, ignorant d’antuvi el cataclisme de Chicxulub i acceptant que l’evolució humana dels pobles roman, antropològicament, caçadora recol·lectora. (Nota: un bri d’esperança arriba des del Xile Antàrtic on el “chofo” Gabriel Boric Font, un jove de sangs europees, agnòstic i d’esquerres n’és el nou president).
Quan a finals d’aquest febrer es produeix la invasió d’Ucraïna, la Història retorna a un dels seus cicles violents; ara li toca a la Rússia del segle XXI, hereva del tsarisme i la URSS, que anava contemplant com l’OTAN matusserament militaritzava antics territoris bolxevics que, per tradició i cultura, considera propis per raça i herència. Rússia amb guerra llampec o lànguida vol el control de la Mar Negra, de les centrals nuclears i del riu Dnièper, els veïns d’Ucraïna volen entrar per la porta gran –també ho vol(ia) la potent Turquia- a l’elitista club brussel·lenc de l’Unió Europea. Impredictible matx d’escacs, perquè lluny dels taulers, en un ring, dos combatents baixos d’alçada i sobrats de pes: Volodimir Oleksàndrovitx Zelenski de calça groga i Vladimir Vladímirovitx Putin de calça vermella, dos aris amb un mateix patronímic: “senyors del món”. Ara, però, l’àrbitre és Xi Jinping, el zhúxí xinés, el timoner, ep!, de les autocràcies il·lustrades. No cal ser mag ni politòleg per reconèixer que l’implacable govern nuclear de Putin s’ha emprenyat i amb una invasió macabre gens virtual ha situat les seves tropes cap al sud i ara tothom –bé, no pas tothom- posa el crit al cel, quan veuen com molts, malauradament, ja cauen en silenci a terra. Tornen les tensions entre catòlics i ortodoxes, entre jueus i eslaus, entre balcànics i bàltics, entre germànics i caucàsics, entre capitalistes i comunistes, entre demòcrates i patriotes, etc., però les víctimes, que no pas els perdedors, són i seran els pobles ucraïnès i rus, els morts, ferits, desplaçats, refugiats i exiliats, les víctimes són la gent; atenció saberuts, quan veieu les vides dels veïns en perill dins els foscos búnquers i a les cues dels corredors humanitaris, les vostres vides ja senten el cant dels grills de les respiracions assistides. En temps moderns, el continent europeu, de nord a sud, ha procreat i protegit infectes monarquies i personatges de la mida impresentable de Petain, Hitler, Franco, Mussolini, Churchill, Stalin, Tito, De Gaulle, Ceausescu i un reguitzell de titelles estadistes que engendren fetus, no pas inofensius, al capdavant dels partits de l’ultradreta europea. L’OTAN ha optat per colar d’estranquis armes, siguin fusells o avions, als estats limítrofes amb Ucraïna, mentre els polítics occidentals apliquen irraonables sancions artístiques, comercials, esportives o musicals en un embat desesperat per aturar al desbocat conqueridor Putin, però aquestes accions que poden afectar puntualment per una banda a la integritat física dels ucraïnesos i a la integritat moral dels russos, poden convertir-se en un bumerang geopolític i socioeconòmic persistent per Europa on el desproveïment agroalimentari i l’encariment energètic (gasolina, cereals, alumini) soscava el “benestar democràtic” provocant el col·lapse social i un odi etnològic entre els habitants del nord i del sud del continent. Estratègia diplomàtica desencertada? Probablement: la violència vs violència- mai és encertada.
I molts il·lusos viuen a l’ombra de l’aliat més deslleial, els EUA: el territori dels xerifs Bush, Trump o, ai las!, d’un Biden que no té escrúpols per negociar el preu del petroli amb el fins ara arxienèmic bolivarià Nicolás Maduro!. Aquests nounats dels biberons de Coca-Cola, botxins d’amerindis i afroamericans, tenen en els decrèpits avantpassats del Regne Unit, de Thatcher a Johnson, la claveguera d’entrada a Europa, una cloaca que després del Brexit està oberta per penetrar a l’envejada Europa continental (Alemanya tremola) i a l’ambicionada Europa mediterrània. Els anglosaxons de les dues ribes de l’Atlàntic (Washington i Londres) simulen un boicot als productes russos sense conseqüències per ells però greus per Europa, a la vegada que se’ls en fot el comediant televisiu Zelenski i més ara que, amb rictus temorós, li toca interpretar un drama històric en el que s’ha passat de festius còctels Mólotov de vodka i fruita a lesius còctels Mólotov d’oli i gasolina; perillós reciclatge d’ampolles!. Pels shakespearians Ucraïna és un escenari regional de cartró on es maten els autors ucraïnesos i russos i si ho desitgen secundaris voluntaris; per això als EUA i a Anglaterra una guerra a prop de Rússia –no pas en contra- els importa un rave, segurs de que els més afectats són polonesos, hongaresos, txecs, romanesos, etc… i aleshores ells, caritativament, oferiran ajuda –amb interessos- per a la reconstrucció, ja que quatre pitofs de la City londinenca valen més que milers de vides humanes alienes. Això no és flegma, és flama!…i, a voltes, s’inflama!. Sorprèn, des de l’etnolingüística, que l’anglès segueixi sent l’idioma oficial a les institucions europees però no sorprendria que l’Europa continental cedís davant els míssils de la guàrdia pretoriana del Kremlin i, també, cedís darrera les misèries colonials de la White House, cedir d’una banda i d’una altra seria repetir la Història, però com s’ha dit, la Història tendeix a repetir-se des del Big Bang o Big Ben fins el Big Vent o, l’avui Big Xina, la Xina mil·lenària i imperial de la ruta de la seda, una ruta fonamentada en Confuci i gens confosa per la intel·ligència artificial dels avatars dels metavers. Preguntava el savi King Fu Tzu: “Aquell que no sàpiga governar-se a ell mateix, com sabrà governar als altres?” i inquiria: “Quan veieu a un home desproveït de virtut, examineu-vos a vosaltres mateixos”.
A la Península Ibèrica, els vents bèl·lics comencen a bufar en contra i a favor ja que, ves per on, ara s’ha convertit en el centre de la resistència energètica europea; aquí el gas arriba per gasoductes directament d’Algèria o en vaixell a les plantes de regasificació (GNL) d’un selecte grup de ports espanyols, inclòs Barcelona, des d’on s’exportaria. En aquesta estratègia de subministrament d’energia cap el centre del continent europeu, en el cas de que Rússia, via Ucraïna, tanqui o rebenti l’aixeta del nord, el territori català pren protagonisme en el punt neuràlgic d’Hostalric; ara aquest municipi de La Selva es converteix en punt estratègic de la batalla logística ucraïnesa. Aquí –allà- hi ha la canonada que podria portar gas del nord d’Àfrica fins a l’Europa de l’euro; ara, vaja!, sols caldria continuar empalmant la canonada amb França, tot travessant els dos Empordà i foradant els Pirineus a partir del projecte MIDCAT impactant més –si és possible- en el territori si s’atén i no s’entén que els grups mediambientalistes, no s’imposarien davant les especulacions dels oligarques d’aquí i d’arreu.
És sà recordar els texts de “La literatura i l’art” d’un altre Wladimir, el Lenin que defensa amb entusiasme l’autodeterminació de la nació ucraïnesa en la “Resolució del CC del Partit Comunista de Rússia vers el poder soviètic a Ucraïna” (1919) i que citant a Marx i Engels ens recorda que “El poble que oprimeix altres pobles no pot ser mai lliure”. Ara que l’arrogància occidental d’anar de sobrats pel món toca fons i que els herois són història, com a antropòleg, però sobretot com antimilitarista i respectuós activista per la llibertat dels pobles (català, maia), crec que millor que (re)cridar “No a la guerra”, “Aturem la guerra” o “No passaran”, el que cal és un rotund “No repetim la Història”; ja va sent hora d’acabar, d’arrel, amb el pensament i les actituds colonials.