Les urnes han enviat un missatge nítid: l’independentisme és divers, no homogeni, però s’han d’entendre si es volen fer passos decisius cap a un horitzó nacional

Les eleccions del 14-F van tornar a deixar el país en mans dels negociadors: resultats ajustats i dues majories possibles sobre el paper, malgrat que només una és inicialment viable, la independentista. La majoria d’esquerres sembla presa dels vetos creuats i, també, de la poca traça del PSOE, que continua pensant que el problema català es pot arreglar fent només cas del que diu l’actual encotillat i envellit marc legal espanyol. La lògica política, que ens hauria de portar a negociar l’amnistia i un segon referèndum d’autodeterminació, ni hi és ni se l’espera a la Moncloa o al despatx de Salvador Illa a Barcelona. El PSC és el partit que més ha buidat la paraula diàleg en els darrers temps. Ara bé, si la lògica ens diu que només la majoria independentista és viable, també sabem que la vida política transcorre entre bambolines a les seus dels partits, a la redaccions dels grans mitjans de comunicació i en els espais reservats dels bons restaurants. Ara, segurament també a Zoom. I no en tinc cap dubte que si bé la primera operació d’Estat per trencar la majoria independentista ha fracassat –i ho saben els qui van confiar en “l’efecte Illa”–, també se n’orquestrarà una altra per intentar fer volar pels aires el futur pacte de govern entre ERC, Junts i la CUP. La pinça formada per mitjans amics de la Moncloa, opinadors que ara fan gala de moderats, les patronals i tot un reguitzell de poders fàctics que buscaran fer de contrapès a tot l’entramat ideològic de l’esquerra reaccionària i dogmàtica que no voldrà mai seure a la taula amb Junts, al·legant erròniament que el nou partit “és de dretes”. Feina tindrà Pere Aragonès, si vol ser president, a no caure en temptacions ideològiques ni davant dels cants de sirena que li diran que “ell sí, és el líder responsable que Catalunya mereix”. Perquè, no en tinguin cap dubte, el frame que voldran imposar és que la responsabilitat passa per un acord tripartit, quan Pedro Sánchez ha demostrat ser un cínic des del primer dia que va posar els peus a la Moncloa. Les urnes han parlat i l’independentisme, malgrat l’abstenció, surt reforçat de la cita electoral amb més escons i superant el llindar psicològic i simbòlic del 50% dels vots. No és menor, perquè aquests resultats electorals envien un missatge nítid de la societat catalana, en un doble sentit: l’independentisme és divers, no homogeni, però les forces que el representen s’han d’entendre si es volen fer passos decisius cap a un horitzó nacional de plenitud. El camí cap a la independència només es recorrerà si ens deixem de tactisme per aconseguir l’hegemonia i omplim les maletes de generositat. Tot el que no sigui una entesa entre Esquerra i Junts, amb el suport que sigui de la CUP (dins o fora del govern), podria comportar costos electorals importants per a les dues formacions capdavanteres d’aquí, esperem, quatre anys. Perquè, si bé és cert que l’aval a una suposada bona gestió de la pandèmia es pot haver imposat donant 33 escons a qui tenia el Ministeri de Sanitat (PSC) i la Conselleria de Salut (ERC), també les urnes no han diluït el sentiment a favor de la independència. La coalició resultat es veu obligada a fer córrer de nou els dos relats, excloure’n un seria erroni. L’independentisme té l’oportunitat, no sé si la darrera, de demostrar sentit d’Estat i a la vegada determinació. No cal demanar-los portar el país a la independència d’avui per demà; més amb un govern que estarà liderat per Pere Aragonès, abanderat de la via àmplia o “d’arribar a Ítaca en vaixell” –cito un bon amic de la UVic-UCC–, i que Junts i la CUP també han refredat el seu unilateralisme. Però sí que se’ls hauria de demanar, pregar, celeritat en les negociacions, un govern eficient i pocs focs artificials. Com més juguin al gat i la rata aquests dies que vindran, i com menys capacitat d’entesa tinguin si finalment fan govern, més donaran peu que els actors de la pinça –conscients o no que participen de la segona operació d’Estat– puguin aixecar la bandera de la segona majoria.

Les urnes han enviat un missatge nítid: l’independentisme és divers, no homogeni, però s’han d’entendre si es volen fer passos decisius cap a un horitzó nacional

Evitar una segona operació d’Estat