Quan compro un llibre, el primer que faig és asseure’m, acaronar-lo, anar a la guarda, i ben a poc a poc enganxar-hi l’exlibris. És un moment màgic, és una cerimònia

Fa 15 dies, a “De lletres i de paraules”, us parlava de la meva biblioteca. Intentava, d’alguna manera, encomanar-vos la meva dèria. Avui hi torno, per si no en vàreu tenir prou; i em perdoneu si em faig pesat! Just a la dreta del marc de la porta d’entrada al despatx hi tinc una ampliació del meu exlibris. La hi vaig penjar l’any 2016, quan Vic va ostentar la capitalitat de la cultura catalana, i Susagna Roura, la que aleshores era la regidora de Cultura, em demanà que obrís les portes de la meva biblioteca instal·lada al despatx mèdic del carrer Morgades. L’amic artista que el va dibuixar, a part de complaure l’encàrrec que li havia fet, va intentar desenvolupar el seu món personal imaginatiu amb total llibertat. En color crema hi ha dibuixada una orla rectangular que conté fileres de petits retrats d’animals salvatges: s’hi endevinen llops, guineus, galls fers, perdius, conills i llebres. Al centre, un cercle ovalat emmarca la silueta d’un isard esvelt que té per fons una serralada d’alts cims. Sota el cercle hi figura, en lletra gòtica, el meu nom i els meus cognoms. Gairebé tots els qui venien a visitar la biblioteca el miraven amb atenció i em preguntaven: “Què vol dir exlibris?”. L’explicació que els donava com a resposta m’anava molt bé per encetar la visita guiada a la biblioteca. “L’expressió llatina exlibris, situada en les guardes d’un llibre, indica”, els deia, “que una obra determinada forma part de la biblioteca d’un propietari, el nom del qual s’afegeix a continuació de l’expressió llatina...”. I els explicava que l’exlibris està estretament lligat al llibre imprès que, a Occident, neix amb la invenció de la impremta al segle XV. Els catalans n’hem d’estar cofois, que l’Abadia de Montserrat pugui ser considerada com l’editorial viva més antiga del món, pel fet que des de 1499 fins avui ha editat ininterrompudament materials impresos. Afegia que el primer exlibris conegut a la península Ibèrica està datat l’any 1553 i és català, i el tenim ben a prop. Pertanyé al canonge Francesc Tarafa i Savall (Llerona, 1495; Roma, 1556), arxiver de la catedral de Barcelona i prior de Santa Maria de Manlleu. El sacerdot i historiador Antoni Pladevall explica que després de la Guerra Civil l’església va ser reformada i les arcades gòtiques renaixentistes de Santa Maria de Manlleu, a Dalt Vila, es van situar entre l’església i la rectoria, com a galeria. A la part exterior, entre dues de les arcades centrals, es pot veure l’escut heràldic familiar sobre pedra que coincideix amb l’emblema inclòs en l’exlibris de Tarafa. Aquells dies d’abril del 2016 van ser bonics, els enyoro, va venir tanta gent... el despatx sempre ple, i la Unió Excursionista i La Vanguardia i la ràdio i TV3, tot feia tant goig! I la Clara, la neta, que tenia 7 anys i m’ajudava; en conservo una foto: per fer-se la gran i posar cara de secretària es posava unes ulleres i tot! I que bé que ho feia, tothom en sortia encantat, pel que havia vist i sentit; “I quina neta tan maca que tens”. A mi m’encanten aquests adhesius tan bonics; quan compro un llibre, el primer que faig és asseure’m, acaronar-lo, anar a la guarda, i ben a poc a poc enganxar-hi l’exlibris. És un moment màgic, és una cerimònia: el llibre “objecte” es fa “cosa”; deixa de tenir preu i és, ara, un llibre d’en Queló. “Què en farem quan no hi sigui?”; és l’ànima de l’absent, és l’acceptar que un dia els meus llibres es dispersaran i tindran una altra existència. I és quan poso la cola que penso que potser un dia n’hi haurà un altre, que farà costat al meu, que ja serà el vell. I per què no poden ser tres, demà passat?; perquè és així, la vida, que és el temps el que volta. Si un dia veniu a la biblioteca –sempre hi sou convidats–, recordeu bé el que heu de fer: primer, premeu el timbre i jo us obriré i després, del “Hola què tal, com estàs?”, us gireu immediatament i quedeu palplantats, just a l’esquerra del marc de la porta per on acabeu d’entrar; això sí, amb els ulls ben oberts, posant cara d’atenció, de badoc si voleu, com aquell que no en sap res, que no ha llegit mai ni un dels meus articles... I llavors, amb greu i sonora veu, em demaneu: “Què vol dir exlibris?”. Feta la pregunta, gireu-vos, i mireu-me sense por, que tot anirà planer. Serà el tret de sortida, o d’entrada, com vulgueu... vosaltres mateixos, sou ben lliures, podeu triar, que traïdor és qui no avisa. Serà una llàstima, si no me la feu, la pregunta, jo no podré gaudir fent-vos la visita guiada i vosaltres us perdreu l’encant.

Quan compro un llibre, el primer que faig és asseure’m, acaronar-lo, anar a la guarda, i ben a poc a poc enganxar-hi l’exlibris. És un moment màgic, és una cerimònia

Exlibris