Quan la democràcia queda reduïda a un mer exercici electoral, el vot perd el seu sentit i esdevé una arma per incordiar

En els darrers dies s’han produït uns fets que consoliden l’ascens de l’extrema dreta a Europa. La victòria a Hongria, el pas a la segona volta a França i l’entrada al govern de Castella i Lleó. La reacció dels partits tradicionals ha estat la de sempre, advertint del perill que això comporta, i l’acció dels mateixos partits, davant d’aquest perill, serà la de sempre, és a dir, cap o, fins i tot, es posarà catifa vermella a l’extrema dreta. Això a Espanya, uns perquè la necessiten per governar (PP), els altres (PSOE) perquè volen acusar els primers de pactar-hi. El cas d’Espanya té una particularitat respecte de la resta d’Europa. La dreta tradicional espanyola ha estat i és filofeixista, això vol dir que en el cas que es reproduís una situació semblant a la de 1923 amb Primo de Rivera o la de 1936 amb Francisco Franco, la dreta espanyola faria el que ha fet sempre, donar-los suport. En aquest sentit, els partits de dreta no enganyen, sempre han estat extrema dreta, en un grau d’honestedat que no han tingut els partits d’esquerra, PCE, PSUC, PSOE, ICV, Podem, etc., que han anat abandonant bona part del seu bagatge ideològic, per no dir tot, republicanisme, autodeterminisme, federalisme, pacifisme... que són conceptes que apareixien en els programaris d’aquests partits a l’inici de la transició i que ara han desaparegut, o si hi són estan buits de contingut. Hi ha qui argumenta, amb raó, que l’evolució dels temps obliga a una transformació dels programaris per adaptar-los a les noves necessitats. Això és cert i el problema no està aquí, sinó que està en el fet que els vells programes i declaracions ideològiques no són substituïts per uns de nous sinó que són substituïts per declaracions que esdevenen mers productes que la maquinària burocratitzada del partit intenta vendre com qui ven qualsevol altre producte. Els partits han esdevingut gestories de poder i agències de col·locació, transformant l’acció política en una farsa on tots, polítics i electors, són conscients que el que es proposa no necessàriament s’ha de complir. L’exemple del Sàhara amb el PSOE n’és un cas recent. Tothom és conscient que els interessos són uns altres, sobretot relacionats amb la continuïtat de la vida professional dels polítics, i aquí hi podem afegir la corrupció, les portes giratòries, l’amiguisme... Tothom sap que, en cas de necessitat, el centre de decisió passarà a la judicatura o a les grans corporacions. Tot això porta a una desconfiança que té dues manifestacions, l’abstenció o el vot pel populisme i l’extrema dreta. Quan la política esdevé espectacle, mancat de tot model ideològic i moral. Quan la democràcia queda reduïda a un mer exercici electoral, i això és responsabilitat sobretot dels partits d’esquerra ja que els de dreta mantenen la mateixa ideologia de sempre i mai han tingut moral, el ciutadà sap que, voti a qui voti, la seva possibilitat d’incidència és nul·la. En aquest moment el vot perd el seu sentit i esdevé una arma per incordiar, per desfogar-se, per practicar un cert nihilisme on cal rebentar-ho tot per, potser, tornar a construir. La millor opció per manifestar aquesta voluntat és votar per l’extrema dreta. Molts factors poden intervenir, de fet ho fan, en l’increment de l’extrema dreta, però un d’important és l’antipolítica, entenent política com a debat i gestió ideològica que es pot dur a terme en les institucions o fora d’elles, practicada pels partits, sobretot els d’esquerra, que han esdevingut gestories incapaços de vestir un projecte que substitueixi el que han abandonat. Projecte, encara que sigui fal·laç, que sí que ofereix la dreta i l’extrema dreta, que és on van a parar molts del vots de treballadors, de persones humils que votaven esquerra. Només cal donar un cop d’ull a barris, pobles i ciutats que havien estat feus de l’esquerra i on ara la presència de l’extrema dreta és més que significativa. La solució no està en els polítics, hauria d’estar en el sistema. Hauria d’estar en un sistema que contrarestés els interessos personals i corporatius dels polítics i partits: llistes obertes, limitació de mandats, vinculació del polític a un territori petit (comarca)... El problema és que el sistema depèn dels polítics, que no fan res per modificar-lo. Això és el que passa a Catalunya, on no tenim llei electoral pròpia. L’extrema dreta sempre ha estat aquí, però ara, més que mai, és vista com una eina per dinamitar un sistema que ha esdevingut un engany, on la ideologia i la representativitat són abstraccions sense sentit. La responsabilitat principal està en l’esquerra, ja que la dreta està on era. Cal comentar, per acabar, el paper dels mitjans de comunicació. Per molts d’ells la notícia està en el conflicte, en la controvèrsia, i l’extrema dreta els n’ofereix tanta com volen, però aquest seria un tema que donaria per a un altre article.

Quan la democràcia queda reduïda a un mer exercici electoral, el vot perd el seu sentit i esdevé una arma per incordiar

Extrema dreta