Han passat 15 anys i, en efecte, no m’he mogut de Granollers. Hi vaig néixer, m’hi he quedat i no crec que me’n mogui mai. I aquesta limitació perpetuada voluntàriament contrasta amb l’expansió, voluntària o heretada culturalment, de la família americana

Tinc família americana. Sempre m’agrada explicar-ho, perquè no deixa de ser una història diferent i encara falta una mica perquè, malauradament, Trump acabi de destrossar el món sencer i la idea dels Estats Units generi més rebuig que curiositat. Ara com ara, em trobo que l’atractiu dels cosins de Cardedeu no pot competir amb el fet que les meves cosines segones (o terceres, no ho sé mai; d’ara endavant en direm “cosines”, entre cometes) siguin d’un suburbi de Chicago al més pur estil Desperate Housewives. Tot plegat ve del meu tiet avi Marcel, germà de la meva àvia materna, fill del besavi poeta, que, per circumstàncies de la vida, es va instal·lar a la ciutat del vent i hi va formar família. L’estiu entre primer i segon de carrera el vaig passar allà, ara fa 15 anys. No havia anat mai més lluny d’Itàlia i us podeu imaginar l’emoció. L’expectativa era, com a mínim, colar-me en tres rodatges, conèixer la Sarah Jessica Parker i signar un contracte per actuar en un musical de Broadway. Evidentment no vaig fer res d’això, però jo vaig sentir que el planeta em pertanyia i que m’hi cabia al palmell de la mà. Recordo que a l’avió hi havia una pantalleta amb un mapa i, quan vaig veure que sobrevolàvem Indiana, em vaig emocionar enormement de sentir-me tan a prop de l’Indiana Jones. Aquest era el nivell i l’excitació. Durant aquell estiu vaig ser el referent “adult” de les meves “cosines” petites. Vam fer una mica de road trip, vaig fer amigues amb qui passava tardes al centre comercial i vaig deambular al meu aire per ciutats com Washington i Nova York, on anava sola al cinema o passejava pels parcs escrivint i fent fotos artístiques mentre buscava l’apartament on viuria. A Chicago, un dia que ens vam anar a banyar al Michigan amb uns quants matrimonis amics de la família i les seves criatures, la meva “tieta” em va confessar, amb un punt d’enveja, que tots els homes havien dit que jo semblava la Penélope Cruz sortint de l’aigua, tan exòtica. Pobres, no sabien que l’exotisme que buscaven entreveure’m el tinc enterrat en letargia en només un dels vuit cognoms. En fi, jo era l’estrella de la meva pel·lícula. I quan vaig tornar, els meus pares encara expliquen que en veure’m a l’aeroport, amb ulleres de sol, una samarretota XL dels Chicago Cubs, malles negres i tota l’esplendor de noieta viscuda, no em van reconèixer. M’havia menjat el món i m’havia fet profit. No em va fer tan profit, però, topar de nou amb les limitacions de la meva condició real, de noieta de 18 anys de comarques que guanyava 200 euros al mes fent classes particulars. Jo ja planificava els meus nous viatges, mirava d’estudiar en universitats amb noms espectaculars i planejava mudar-me a ciutats exòtiques de debò, però la meva mare em va dir: “Nena, calma’t, que vius a casa i estudies filologia catalana.” Vaig plorar una tarda i vaig fer morros uns dies, però no patiu: em va passar tan bon punt va començar la festa major. Han passat 15 anys i, en efecte, no m’he mogut de Granollers. Hi vaig néixer, m’hi he quedat i no crec que me’n mogui mai. I aquesta limitació perpetuada voluntàriament contrasta amb l’expansió, voluntària o heretada culturalment, de la família americana, que ara viu desperdigada per tots els estats i es reuneix només per Nadal. Sempre que venen (perquè jo no hi he tornat) parlem del mateix. De la gràcia que els fa que, avui en dia, el meu marit, els meus nens i jo, els meus pares, el meu germà, la meva cunyada, la meva àvia, els meus tiets i els meus cosins convisquem en harmonia dins del petit barri de Sants Metges. I jo cada vegada sento que he de defensar la tria conscient d’un món tan reduït davant d’algú per a qui el món és tan gran. Suposo que és inevitable que, per uns moments, em senti petita, i em plantegi si culturalment no tenim un problema de dependència familiar, si és sa que no acabem de tallar mai del tot el cordó umbilical. Però de seguida procuro transformar aquesta inseguretat en convicció, i penso que probablement ells ens observen des d’una enveja similar a la que va sentir la meva “tieta” quan els homes li van dir que semblava la Penélope Cruz: des del punt d’enveja que sentim respecte a allò que ens sembla exòtic, diferent i, potser, millor. Potser és per això que, quan parlo d’aquest tema amb la família americana, no goso mai posar el dit a la llaga, per si de cas, i evito explicar-los la pau que em genera saber que puc comptar amb els meus pares en tot moment, que hi haurà un dia que els podré retornar l’ajuda que ells m’ofereixen ara, que els meus fills podran veure els seus avis cada dia, que puc passejar pel carrer Corró i trobar l’àvia que treu el cap per la porta per mirar qui passa, que puc imaginar el meu besavi poeta fent vida als mateixos carrers que trepitjo. Evito explicar-los res d’això per no fer-los dentetes mentre, inevitablement, el contrast cultural em reafirma: no crec que m’equivoqués en decidir que volia veure la vida important passar de tan a prop.

Han passat 15 anys i, en efecte, no m’he mogut de Granollers. Hi vaig néixer, m’hi he quedat i no crec que me’n mogui mai. I aquesta limitació perpetuada voluntàriament contrasta amb l’expansió, voluntària o heretada culturalment, de la família americana

La família americana