Fanatisme, dictadura
Núria Cortinas | Folgueroles
El fanatisme és més vell que qualsevol ideologia o religió. Desgraciadament, és un component sempre present a la naturalesa humana, un gen del mal, per anomenar-lo d’alguna manera. El fanàtic neix de la inseguretat o d’un sentiment d’inferioritat, que sovint es revesteix de superioritat. Les persones fanàtiques són rígides i solen ser persones intel·lectualment elementals, incapaces de transcendir el seu sistema de valors o creences, hipervaloren les seves idees i menyspreen les dels altres. Creuen cegament tot allò que ve d’una persona o un mitjà de comunicació en què han dipositat la seva confiança i així no han d’estimular el pensament crític ni qüestionar-se si això que diuen és cert o no. Òbviament, ells no es consideren feixistes, Vox tampoc, de fet, hi ha gent que nega l’Holocaust, o que no mostra cap sentiment per les víctimes dels camps d’extermini nazi. Mussolini es va adonar que controlar els mitjans era imprescindible per controlar el que pensava la població. Prova d’això són les primeres mesures que va prendre, posar fi a la premsa lliure. Ras i curt, tenim un grup de bons i un de dolents, uns estereotips que la gent sense criteri i sense coneixement s’empassarà sense qüestionar-ho i uns enemics que desperten el sentiment de grup i que els donen autoritat moral per aclaparar la resta. La necessitat de “pertànyer a” i el desig de fer que tots els altres “pertanyin a” és una de les formes més habituals del fanatisme. Veurem gent defensant les idees més inversemblants amb un entusiasme indescriptible. Multituds exaltades, cridant mantres i consignes irracionals. La proliferació d’aquests individus obsessionats és preocupant, exigeixen un impossible des de la realitat paral·lela on s’instal·len. Són persones que consideren les seves idees innegociables i que se senten amenaçats per enemics imaginaris quan se’ls contradiu. Quan el fanatisme s’instal·la a segons quin cervell acaba per fer encomiable la idea més eixelebrada del món. Allò que repugnaria a qualsevol cap mitjanament format i capaç de raonar, resulta perfectament possible, cert i indiscutible per al fanàtic. Actualment la política ens proporciona cada vegada més exemples d’aquest fanatisme tòxic. Convertits en seguidors polítics, en idòlatres ideològics, confonen la defensa de les pròpies conviccions amb l’aversió a qualsevol criteri diferent. Aquesta realitat és el resultat d’una orquestrada manipulació per part dels nostres líders que impulsen les masses a cometre actes d’insubmissió, fent-los creure que ells (i no els que pateixen les conseqüències de la seva bogeria) són les úniques víctimes. Els líders polítics no tenen massa interès a dissuadir els fanàtics de les seves accions perquè pensen que són la base per al seu èxit a les urnes. La situació ens ha de preocupar, perquè el fanatisme i l’odi esdevenen dictadura i això ens ha de servir per lluitar contra aquestes conductes totalitàries que només generen odi i intolerància. Cal fomentar la cultura de la pau, on la tolerància i la convivència siguin els pilars bàsics de la nostra societat. Prevenir el fanatisme és un exigència global que requereix una profunda reflexió. Apostem per tenir l’habilitat d’existir en situacions amb final obert, i rebutjar les posicions tancades i l’arrogància ideològica d’uns i altres. El poeta israelià Yehuda Amijai expressa tot això millor del que jo ho he fet quan diu: “On tenim raó no hi poden créixer flors”.