Abans la gent s’espavilava, o semblava que ho feia. Tots plegats érem menys dependents que ara

De vegades veig coses. Detalls que impedeixo que la memòria perverteixi o que em faci creure que no els he vist. Quan érem petits jugàvem sovint a pilota a la plaça dels Porcs de Ripoll. A l’estiu ho allargàvem fins a les 11 de la nit, aprofitant que l’endemà no havíem d’anar a escola. A la terrassa del bar Munich s’hi trobaven grups d’adults, que a nosaltres ens semblaven molt grans, però en realitat no en devien ser tant. Alguns hi bevien, fumaven i ves a saber què més. En alguna ocasió havíem vist com un individu quedava inconscient i els altres l’agafaven i el posaven al portaequipatges d’un vehicle de l’època, per endur-se’l qui sap on. Vaja, com en una pel·lícula del Tarantino, però en realitat ripollesa de finals dels setanta o principis dels vuitanta. Era un Ripoll diferent, amb més habitants, més botigues, més vida, més feina, i en una societat que presumptament acabava de deixar enrere una dictadura per endinsar-se en una democràcia que molts es creien molt millor del que ha acabat esdevenint. Hi havia alguna persona que tothom sabia que dormia al carrer o bé en situació molt precària en llocs públics. Però la gent s’espavilava, o semblava que ho feia. Tots plegats érem menys dependents que ara. Alguns passaven a demanar caritat per les botigues, i hi havia els campaments de gent itinerant –no els posaré la denominació de raça per evitar que els lectors més afectats pateixin vessaments cerebrals– que parava on podia, normalment a l’inici de la carretera de les Llosses. Tampoc tinc la percepció que molestessin gaire, més enllà de les distensions habituals entre autòctons i nouvinguts o passavolants, sempre que aquests últims no tinguin la distinció de turistes i la targeta de crèdit ben carregada i a punt de passar pel datàfon. La presència d’un sensesostre a Sant Joan a principis de mes em va recordar fets viscuts en el passat. Durant els últims anys ha estat freqüent veure indigents pel Ripollès. Allò que abans ens sorprenia quan anàvem a Barcelona, de gent dormint a l’interior de caixers automàtics o bé en qualsevol racó del carrer, s’ha traslladat a la comarca. El febrer de 2021 l’uruguaià Brian Carvalho vivia a la plataforma d’unes escales que serveixen de sortida d’emergència al costat del pont de l’Arquet. Hi tenia instal·lat un petit pis a la intempèrie, va refusar l’ajuda que li oferien els Serveis Socials, i no molestava a ningú que no tingui facilitat per ser molestat. Va passar per Ripoll sense fer fressa, fins que un dia en va desaparèixer per anar a raure a qualsevol altre poble o ciutat. L’indigent santjoaní, en canvi, va causar més maldecaps. A banda d’una tos persistent que algú va atribuir a la tuberculosi, dormia i feia les necessitats a l’interior dels caixers automàtics de dues entitats diferents. Molta gent no gosava entrar-hi mentre hi era. La setmana passada se’l van endur amb ambulància, tot i que no era de tracte fàcil. I és aleshores quan et preguntes on tens marcada la línia que et posa o no de la banda dels que tenen facilitat per ser molestats. I també on la té el sensesostre per no entendre que amb la seva manera d’actuar està convertint-se en un problema fins i tot pels que els costa de trobar-ne. I si en definitiva això de l’esperit nadalenc està molt bé per les pel·lícules nefastes de la tele els diumenges a la tarda, però que tots plegats tenim molt més interioritzat l’esperit del “fart jo, fart tothom”. O fins a quin punt estem encara a prop del retrat que Luis Garcia Berlanga va fer a Plácido de la societat ibèrica de fa seixanta anys i precisament per Nadal, cada vegada que un pobre de veritat s’acosta a la nostra existència.

Abans la gent s’espavilava, o semblava que ho feia. Tots plegats érem menys dependents que ara

Fart jo, fart tothom