L’ambient polític a Catalunya, la península Ibèrica i el món mostra una (in)consistència més líquida que no pas sòlida, una liquiditat –de liquidació– tèrbola com els sediments dels nostres pantans

“… yéetel ja’ ku lúubul, ku sutik paaxil che’ob, / ba’alche’ob yéetel tuunicho’ob.” (… i l’aigua cau, converteix en música els arbres, / els animals i les pedres). Wildernain Villegas, U K’uubal Uk’aj – Ofrena de la set (Chetumal, 2016)

L’ambient polític a Catalunya, la península Ibèrica i el món mostra una (in)consistència més líquida que no pas sòlida, una liquiditat –de liquidació– tèrbola com els sediments dels nostres pantans. És en aquesta voluble atmosfera, que va dels tsunamis a les sequeres, quan un col·lega navarrès de la ribera de l’Ebre em comentava, entre pintxo i pintxo i clarete i clarete, que què beuríem els catalans per Nadal? No pas sorprès, li vaig contestar que no hi faltaria el cava. Em va dir que perfecte –collonut, como decís vosotros, reia– si us conformeu amb una beguda de bombolles, perquè del que se’n diu aigua en tindreu ben poca, tant als rius com a les aixetes; em recordava que ells disposen d’un pantà de Yesa més ple que mai i que si Catalunya els hi demanés no li escatimarien el transport d’aigua en camions cisternes o en càntirs perquè l’àrea metropolitana barcelonina pogués calmar la set.

Li vaig agrair l’oferiment pensant en la trista imatge de Sau i donant per suposat que la pluja i la neu tornarien a omplir les fonts del Ter i Llobregat, però dia a dia comprovo com les autoritats que mesuren l’aigua des de la Generalitat comencen a aplicar restriccions, aproven la pujada de preus del líquid vital i projecten transportar aigua en vaixells al port de Barcelona, ep!, des de Tarragona, deixant les escorrialles per al Delta de l’Ebre. Per què el govern català, que a l’estiu no va escatimar l’aigua per als camps de golf i altres artificis turístics, sí que va restringir el cabdal dels canals per als regadius dels pagesos lleidatans i gironins? Tampoc sembla plantejar-se, aquest hivern, mesurar el malbaratament d’aigua dels canons de les estacions d’esquí pirinenques i de les urbanes pistes de gel, ni intervenir l’abusiva extracció de les plantes d’embotellament que van deixant, més secs que humits, els aqüífers del Montseny. No es tracta d’una temporada boletaire perduda; és que no hi ha aigua ni a la terra superficial ni a la profunda. I la Generalitat, amb l’eslògan “Per la sostenibilitat, sempre endavant”, empapera premsa i pantalles amb vermelles galledes pregant-nos: “Estalvia aigua, és urgent”; la campanya d’emergència per sequera alerta que “L’aigua no cau del cel” (Quan plou, millor quan plovia, d’on queia l’aigua? I quan torni a ploure, si ho fa, d’on caurà?).

Recordo un anunci que, en un episodi de sequera, va fer fortuna els anys vuitanta del segle passat a la gran Ciutat de Mèxic: “Dios manda el agua, però no la entuba”. No cal ser creient per reconèixer que aquells dirigents asteques tenien més imaginació que els nostres gestors de l’Agència Catalana de l’Aigua, que ara els ve la pressa per construir plantes dessalinitzadores i potabilitzadores quan en el que va d’aquest segle XXI Catalunya ha caigut a la cua –sí– autonòmica pel que fa a les energies renovables –eòliques i fotovoltaiques– presumint que les nostres conques interiors –que no són pas les del Volga o el Danubi– seguirien proporcionant energia hidroelèctrica pels segles dels segles i abeurarien els vuit milions d’habitants d’un territori limitat en recursos naturals. Atenció: el pantà de Yesa, amb una capacitat –cúbica, plana, rodona, triangular o quadrada– de 447 hm3, està a més del 85% de la seva capacitat i fins i tot la CHE ha obert les comportes per desembassar, mentre que Sau, amb una capacitat de 165 hm3, es troba per sota del 16%. Malament rai, el col·lega navarrès tenia –té– raó i caldrà més d’un Ch’a’ Cháak, cerimònia maia per la petició de pluja, si aquí volem (re)mullar-nos la closca. Catalunya, seré políticament (in)correcte, fa dècades que es manté atrapada entre una anomenada indústria turística –versió d’especulació immobiliària– i una desequilibrada indústria agroalimentària en la qual es margina l’agricultura per al consum humà en favor dels farratges amb destinació animal a unes granges d’aquí o allà que –purins al sòl– conclouen el seu cicle (im)productiu en uns macroescorxadors (Osona i la Garrotxa en són exemples) on l’intensíssim ús d’aigua és indispensable per a la seva rendibilitat. Nació (in)sostenible? Això sí, s’aplaudeix amb les orelles la moguda que els centralistes estats francès i espanyol han pactat pel gasoducte H2MED que entubarà hidrogen verd des del saturat litoral català –via maltractat Mediterrani– fins a Marsella i d’allà se subministrarà a la (post)industrialitzada Alemanya; un projecte més d’una Unió Europea (pan)colonial desorientada pels conflictes –aquests sí– entre Rússia i Ucraïna, Israel i Palestina, així com els estira-i-arronses entre la Xina i els EUA, per cert els dos estats més contaminadors i que boicotegen sistemàticament les cimeres climàtiques.

Enmig de tot plegat una munió de especialistes, periodistes, polítics, especuladors i contrabandistes –convocats anualment per l’ONU– ara es (re)troben a la COP28 a Dubai, una de les monarquies dels Emirats Àrabs Units, zona geopolítica on el petroli enriqueix els prínceps i on difícilment s’aprovarà una moratòria pels combustibles fòssils però sí un augment de l’energia nuclear. Els petroestats àrabs fa temps que controlen el negoci del petroli i del gas, potser per això l’emèrit Borbó, bon amfibi, té la seva primera residència a Abu Dabi, la segona a Sanxenxo, la tercera a la Zarzuela i l’última al pudridero de L’Escorial. Però no ens enganyem, l’arrogant democràcia colonial dels Estats Units és la que segueix liderant, amb les reverències d’Europa, la producció i refinació de tots els fòssils, siguin prehistòrics o contemporanis.

Tsunamis aeroportuaris i sequeres terrenals a banda, Catalunya acabarà el desembre d’enguany tal com va començar el 2023, (cap)ficant processat procés en el laberint sociopolític ibèric; pactes i impactes, amb lawfares al menú i botiflers a la carta, amb una amnistia reial amb oblit i amb perdó, una proposició de llei d’amnistia per a –així consta– “la normalització institucional, social i política de Catalunya”, enregistrada a les Corts pel PSOE de l’abrivat Patxi López, deixant clar que es tracta “d’una amnistia que esborra el procés”, com va rematar el murri Félix Bolaños; i està per veure com i quan apareixerà la llei al BOE. De moment, tot gira entorn d’un mecanisme mediàtic, una tercera persona i/o franquícia, un ens coordinador –el diplomàtic salvadorenc Fco. Galindo– camuflat en la Fundació Henry Dunant (Creu Roja dixi), que té com a president honorari l’influent Javier Solana (OTAN), mentor de Zapatero, el veritable tercer home mitjancer. Reunió secretíssima en (o no?) un xalet a la riba del llac Leman, amb dos caps de taula, el periodista Carles Puigdemont i l’electrònic Santos Cerdán, una taula de treball xalada amb figurants del PSOE i de Junts, com Turull, ventríloc de Mas i del padrí Pujol.

No és d’estranyar, doncs, que pels socialistes ibèrics l’enèsima (re)trobada, la suïssa del 2-D, sigui una més de les cordials reunions itinerants que hi hagut i que hi haurà per fer-la petar sobre el reconeixement nacional, el dèficit fiscal i altres contes ja comptats. De taules de diàleg i/o de negociació n’hi ha a gust de tothom i en cito tres: la del PSOE amb Junts, la del PSOE amb ERC i la de govern a govern, amb Sánchez i Aragonès passejant per les galeries del Palau de la Generalitat, on, el 21-D, faran un brindis nadalenc d’amics invisibles. “Tants caps, tants barrets”; no serà que el que necessiten els neoindependentistes és un mèdium? De fet el (re)fet que CDC-Junts & PSOE-PSC signessin un acord (9-N) de mitja legislatura per mantenir Pinotxo Sánchez superpresident d’Espanya i d’Europa costa d’entendre pels militants i votants del socialisme espanyol i del nacionalisme convergent, però l’espantall del bicèfal ultradretà PP-Vox ha estat una astúcia més de Marlaska per distreure els protagonistes verificadors (inter)nacionals. Un acord socioconvergent en el qual Junts proposa i el PSOE disposa, un bipartit document basat en disposicions i no pas en execucions; però que els juntaires hagin consolidat el PSOE no és cap novetat i que avisin que si cal li faran pinça i (re)consolidaran el PP, tampoc; i els convergents aquí sí que ho tornarien a fer.

Des d’aquell procés mareomotriu de les onades de consultes sobiranistes d’Arenys de Munt (2009) ha passat de tot allò i més: de ser una nova nació europea, de “som república”, de desconnexió, de tsunamis, etc., a la sequera de la (co)governança i l’amnistia, una via –la d’ahir– per la independència a la –d’avui– del pas de la unilateralitat a la variant dels danys col·laterals. Però, de moment, “ni amnistia, ni referèndum, ni autodeterminació”: Catalunya ha entrat en una fase d’avorriment nacional –de Rodalies, per entendre’ns– tot esperant que el MH Aragonès rebi el vistiplau de La Moncloa per convocar eleccions autonòmiques, després de veure el que succeeixi a les eleccions europees –ai, les ultradretes àries!–; a les gallegues, en les quals mai se sap si els del BNG van o tornen, i, sobretot, del que succeeixi a Euskadi, on Urkullu i Otegi han tingut la lleialtat basca de jubilar-se per gaudir d’un territori sense restriccions sòlides ni líquides. Com a antropòleg observo i –si puc– analitzo la vida de les persones en societat, en entorns propers i llunyans i ho faig amb els avantatges de ser un objector de les xarxes socials. Veig que l’(ex)oasi català està enfangat, que va perdent el nord, el sud, l’est i l’oest i que, potser per això, es debat entre la rehabilitació i la fossilització ara que l’energia hidroelèctrica –mai més ben dit– toca fons i que a les energies eòliques, solars, geotèrmiques, orgàniques, etc., aquí encara se les espera, en aquest any 2023 cristià que caducarà, plogui o no, més eixut que moll, amb les sequeres naturals i polítiques fent aigües.