A la ciutadania ens convindria exercir una militància més combativa, però serà feina de la classe política liderar el canvi de paradigma

Els efectes nefastos de l’emergència climàtica que estem patint no són una distòpia. Recentment, l’estudi “Límits del sistema terrestre segurs i justos” publicat a la prestigiosa revista Nature alertava que la major part dels límits que no hauríem d’haver creuat mai “ja s’han transgredit”, en paraules de Johan Rockström, copresident de la Comissió de la Terra, autor i director de l’estudi. Hi ha fins a 17 elements clau que estan interrelacionats i que regulen el suport vital i l’estabilitat de la Terra. Aquests elements s’han agrupat en un total de vuit indicadors. En sis d’aquests vuit ja s’ha superat el límit considerat segur per a la supervivència del planeta; i en set dels vuit s’ha superat el límit just. El clima, la biodiversitat, l’aigua dolça i els diversos contaminants són les quatre grans àrees amb els quals es quantifiquen els límits segurs i justos. L’alteració dels fluxos de l’aigua, l’alliberament d’un excés de nutrients (nitrogen i fòsfor) als rius per a l’ús de fertilitzants, la disminució alarmant de reserves naturals i l’escalfament del planeta són punts a tenir en compte i en els quals en la majoria dels casos ja hauríem superat les línies vermelles. Segons Rockström “si no hi ha una transformació a temps, es creuaran punts crítics de canvi irreversible”, la qual cosa es traduirà en un impacte en el benestar humà. Vivim a l’Antropocè, una era geològica caracteritzada per la pressió sense precedents que exerceix l’espècie humana sobre el sistema terrestre, que pot desencadenar una desestabilització irreversible. I tensionem el sistema principalment a causa de l’extracció i el consum insostenible de recursos. Consum i creixement infinit en un planeta finit. Les generacions més joves estan espantades pel futur que els espera. Tenim la gran sort de comptar amb persones molt sàvies que alerten del jardí on ens hem ficat, però també la desgràcia de comptar amb una classe política de mirada molt curta i valentia escarransida. Fa pocs dies el secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, deia que l’era de l’escalfament global ha acabat i que “ha arribat l’era de l’ebullició”. La complexitat del moment potser requeriria unes institucions de governança mundial capaces de liderar un canvi de paradigma. Un viratge urgent perquè és inquietant pensar que per revertir molts dels impactes ja no hi serem a temps. Abordar transformacions en els sectors energètic, alimentari o urbà tenint en compte factors econòmics, tecnològics, polítics i garantir-ne l’accés de les persones més pobres són algunes de les propostes que llancen els autors de l’estudi per caminar cap a un futur segur i just per a tothom. La ciència ho té clar i es treballa per aconseguir nous materials més sostenibles; millores que permetin aprofitar al màxim l’energia del sol i del vent; rendibilitzar el sector primari per fer-nos menys dependents de l’agricultura i la ramaderia intensiva i afavorir la sobirania alimentària o repensar les ciutats i apostar per un urbanisme sostenible. Tot afecta la salut del planeta i, per tant, de les espècies que hi vivim. A la ciutadania ens convindria exercir una militància més combativa perquè no ens hi juguem pas poc, però seria feina de la classe política liderar el canvi de paradigma i incentivar la ciutadania. Incentivar perquè acabi de fer el clic del canvi de guió. I incentivar perquè resulti econòmicament engrescador invertir en instal·lar energies renovables a casa o en la compra d’un vehicle elèctric. Només són dos exemples.

A la ciutadania ens convindria exercir una militància més combativa, però serà feina de la classe política liderar el canvi de paradigma

Fer el clic, incentivar i militància