Viure en la versió apocalíptica de 'La Masovera' mai deixa de sorprendre’t

Dilluns, vaga de maquinistes. Dimarts, dues hores al CAP perquè t’atengui una metge d’urgències. Dimecres, vaga de professors i carreteres tallades. Dijous, paràlisi de tota activitat no imprescindible perquè fa vent –recompto: quatre dies sense poder arribar a treballar a l’hora–. Divendres, les escoles fan festa de Carnestoltes i dilluns, el festiu extra de descans. L’aventura de viure en aquesta versió apocalíptica de La masovera mai deixa de sorprendre’t. Ho hem de dir en veu baixa perquè sempre pot anar pitjor, però això s’assembla bastant a un país que fa fallida. Potser aquesta acceleració dels temps ens portaran a viure un Procés 2.0 més ràpid del que prevèiem. Potser quedava algú que dubtava que la manca de recursos perpètua pot asfixiar les societats i economies més dinàmiques. Anaven en tren, aquests, ja van venint. És evident que també hi ha mala planificació, però sempre acabem al cap del carrer: malament si has d’anar a parar la mà. Sanitat, educació, infraestructures, pagesia, habitatge, llengua. Com deia aquell, i si no, per què fem la guerra? Ara mateix la roda del hàmster va com el bus de Speed: a tota castanya i amb una bomba a dins. L’efecte cascada de les notícies (pèssimes) de l’actualitat ens té tan aclaparats i fatigats que els Jocs Olímpics d’hivern suposen un bàlsam ideal. Perdut per perdut, m’agafo allà on puc: Milà i Cortina d’Ampezzo, ja hi voldria ser. És preocupant i alhora relaxant que el món segueixi rodant com si res –com si, posem, no existís tampoc Gaza, Veneçuela, l’Iran, Ucraïna, el cas Epstein, l’ICE, Ayuso–. Evidentment que he llegit això del penisgate dels saltadors. És clar que he vist el mortal enrere que ha fet el patinador Ilia Malinin. I la caiguda al descens de Lindsay Vonn. No m’interessa gens la competició, però un matí perdut veient patinatge sobre gel, tiu-tau, és el més proper que hi ha a una sessió de relax que no impliqui ni olis ni químics. Per descomptat, m’ha fascinat la història d’aquest esquiador noruec que ha explicat, sense que ningú l’hi demanés, que va conèixer fa mig any la seva mitja taronja i la va enganyar tres mesos després. Sort que els nòrdics són freds, el que dubto és si són gaire espavilats. Explicar públicament una infidelitat dins el seu cap sonava romàntic. Suposo que era un gest desesperat, que abans havia intentat una via més discreta. No satisfet amb la resposta de la mossa, va i esbomba la relliscada. I què espera? Per a ell la redempció i per a ella l’estigma, la mofa i l’amenaça de les banyes? No veu que és una manera passiva-agressiva de capgirar la responsabilitat i posar l’altra en un compromís per un error propi? Deixeu-nos aquests debats, el cap de setmana, que el dilluns tornarem a comprar llums.

Viure en la versió apocalíptica de 'La Masovera' mai deixa de sorprendre’t

Fer l’arbreforc