Les primeres festes del barri de Gràcia de Manlleu es van fer l'any 1975, quan a la dictadura franquista li quedaven tres mesos de vida

“Quan vindrà el dia que l’home no se’l pese amb les balances?” Ovidi Montllor Les primeres festes del Barri de Gràcia es van celebrar a finals d’agost de l’any 1975, quan a la dictadura franquista –amb metavers Generalíssim– li quedaven tres mesos de vida i quan a la majoria de les ciutats de Catalunya i pobles de la comarca, també a Manlleu, l’Ajuntament estava controlat per alcalde, regidors, rectors i llapons feixistes, falangistes de camisa blava i corbata negre que l’únic ofici que (en)tenien era el de la missa solemne de la festa major. Va ser com a protesta a aquell tarannà fosc i oficiós que vam decidir contraprogramar unes festes, també ho vam fer per embat juvenil i per reivindicar infraestructures dignes, érem postadolescents amb ínfules revolucionàries, per això assumirem les absurdes responsabilitats d’una època en què calia sol·licitar permisos per a tot: fos per tirar coets, passar una pel·lícula o organitzar un recital. La censura dels despatxos –Gobierno Civil– estava activada però nosaltres preníem, amb alegre astúcia, l’última i a voltes arriscada decisió; recordo enviar una carta en el cacic Juan Antonio Samaranch, okupa/inquilí del Palau de la Generalitat com a president de la Diputació de Barcelona; i, ep!, vam tenir resposta amb suport simbòlic. En Pere Pous i jo mateix –amb nom, cognoms, adreça i DNI– vam donar la cara amb el cor calent i el cap fred dels menys de vint anys; va valer la pena. D’altres amics i companys estudiants es solidaritzaren fent-nos costat, però aquelles primeres festes no haguessin estat possibles sense un grup de veterans de la generació dels nostres pares; gairebé tots ens han deixat aquest convuls segle XXI. Ells ens ajudaren a tirar endavant una aventura que encara dura, ho van fer amb, atenció!, indispensables ajudes econòmiques i amb esforçades col·laboracions físiques. Preservo cartes i targetes amb membrets tan caducs com Registro Provincial de Asociaciones, Sección Espectaculos y Radiofusión, Sociedad General de Autores de España, Ministerio de Información y Turismo –Cinematografia–, Inspector de la Zona, Ministerio de Gobernación –Taxas y Exacciones Parafiscales–; alguns permisos es van tramitar a través d’Òmnium Cultural. (Nota: el 2024, com marca, ja!, la llei del mig segle, procediré a la desclassificació). Tot just el 31 de juliol de 1975 vaig rebre al domicili familiar la instància en la qual l’Alcaldia de la Fidelísima Villa de Manlleu ens concedia l’autorització pels actes programats que eren de competència local; el document està signat per José Arqués, alcalde del Movimiento. Quan vam parlar d’organitzar unes festes alternatives, la idea va ser fer-les un cap de setmana llarg, però el recolzament veïnal esdevingué tan il·lusionant que ens atrevírem a omplir una programació d’una setmana al voltant, com excusa, de la festivitat d’un Sant Ramon que té una capelleta a l’avinguda Diputació. Les festes de diumenge a diumenge (vuit dies!) començaren amb un homenatge a mossèn Joaquim Blancafort i amb una Olimpíada sènior, juvenil i infantil amb un lluent pebeter, dorsals i medalles incloses. Paral·lelament cinema, teatre, conferències, exposició d’artistes del barri i un memorable recital –el dimecres– d’Ovidi Montllor i Marina Rossell; en conservo el rebut manuscrit del seu cost: 34.000 pessetes. Era un jove Ovidi de 33 anys, que cantava a Salvat-Papasseit i triomfava a L’Olympia, el de La fera ferotge, del Sí senyor! o de la Cançó de balances; el de lletres com “Per ordre de l’Alcalde / es fa saber a tothom / que una fera ferotge / del parc s’escaparà”, “Sense cap alegria / sense massa tristor / amb la sang al seu grau / amb el fetge normal”, “Quan vindrà el dia que l’home / valgui més que pous i cases / més que les terres més bones, / més que les plantes i els arbres?”, “Au adéu, comença el meu comiat / a tot el temps passat. / Bon vent i barca nova!, Au, adéu, comença el comiat / i soc nou arribat. No me’n vaig, soc tornat!”. I era l’encara més jove Marina Rossell, de 21 anys, la de La gavina, Queda’t de mi alguna cosa, Dies, idees i amor, El jutge, Penyora, la Marina de les Llegendes de Catalunya, de les Cançons de resistència i dels cabells revoltats. Després vindria un dissabte apoteòsic –de gran follia deia el programa– amb un pregó festiu i reivindicatiu que va recórrer tot el barri fins arribar a la plaça Fra Bernadi –aleshores, Plaza España–; l’enardit recorregut del pregó va estar amenitzat per la Banda Puig, un referent musical comarcal llavor de l’actual Palma Jazz Band. Al vespre, ball i primera botifarrada a 25 pessetes l’entrepà. El diumenge, com a cloenda, el clàssic casats-solters de futbol i la traca final petant i il·luminant cel i terra. Cal dir que, des de la primera edició, s’ha tingut la deferència de fer un programa imprès; en el de 1975 hi ha una emotiva salutació de la Comissió que porta per títol A vosaltres veïns i que encara reconforta rellegir-la. Anys després de les cercaviles amb tractor i guarnit remolc, del préssec amb vi riberenc servit en pots de llet d’alumini i gegantins cullerots i de les reeixides vaquillas, vindrien les sardanes, els homenatges a la vellesa, els sopars de germanor, la baixada del campanar d’en Florenci Ficapals i de les bobines, les havaneres, el bingo, etc.; tot un prolongat èxit de renitència amb innovacions. Les primeres festes del 24 al 31 d’un agost, per a molts inoblidables, van representar un abans i un després pel barri, un repte que a posteriori –no a prori!– va endegar els tràmits per a l’oficialització de l’Associació de Veïns i per a la tramitació d’un modèlic pla parcial d’ordenació urbanística. Les mobilitzacions no es van fer esperar i foren captades per la premsa gràcies a la col·laboració de l’historiador Joaquim Albareda a El Noticiero Universal; extrec un fragment del seu l’article “Una fiesta mayor ‘distinta’” (15 de setembre de 1975) on s’explica que “La fiesta llegó al momento más culminante cuando se organizó un pasacalle encabezado por la joven Banda Puig, hasta llegar al centro de la villa, en donde en medio de los seguidores y mirones se pasó a la lectura del pregón”. Els vídeos d’aquells versificats pregons del segle XX, recitats amb nervi teatral per en Pep Pou i escrits del meu puny i lletra, ben segur, ara, serien de . Jaume Collell i el mateix Albareda van publicar a la revista Canigó (27 de setembre de 1975) l’article “El barri de Gràcia parla”, on destacaven el lema “Entre tots farem el barri” i els crits “Matarem el porc” i “Volem carrers arreglats”. Escrivien: “Per a Manlleu ha estat molt important i per altres barris també. Convé ara que tots sapiguem treure la lliçó i el fruit que ens pertoca per anar aprenent a solucionar entre tots, per mitja de la participació, els nostres problemes, que en el barri de Gràcia s’han fet molt evidents en aquestes festes que en definitiva han estat el seu vehicle d’expressió. De moment el barri ja ha dit la seva. La resta, però, segueix en mans dels veïns. Hi juga un factor molt important: la continuïtat.” L’article va ser contestat matusserament per l’editorial de la publicació quinzenal Manlleu inscrita en el Registro de publicaciones sindicales. Les polèmiques i trifulgues van fer més fermes les lluites del barri de les cases barates on la majoria dels seus 2.133 habitants eren ibèrics treballadors honrats; tot i que es manté la mateixa xifra de veïns ara hi ha persones arribades, en comptagotes, de baix a Manlleu, la comarca i l’estranger, mantenint, però, un nucli dur humà i urbanístic. Aquest estiu de 2022, se celebra la 48a edició d’unes festes populars arrelades al barri, unes festes transversals amb encertat relleu generacional, respectades per manlleuencs, osonencs i turistes que, en general, són benvinguts a aquest indret tradicional profundament renovat, amb gent gran, famílies i mainada que gaudeixen de la tranquil·litat d’un barri que té en la modèlica Escola Casals-Gràcia, en el desaprofitat Casal, en la desencisada parròquia i en la necessària –abandonadíssima– estació de ferrocarril, uns referents originals. La crònica de la renitència d’ahir i les alternatives d’avui enllacen tradició i modernitat, fórmula indispensable per mantenir la llibertat i la felicitat de tots els veïns.

Les primeres festes del barri de Gràcia de Manlleu es van fer l'any 1975, quan a la dictadura franquista li quedaven tres mesos de vida

Festes de Gràcia: renitències i alternatives