Som fills de la boira tots plegats, potser sí. A vegades els paisatges que ens delimiten no acaben de ser del nostre agrat, però en som igualment corresponsables

“Si obríssim a la gent trobaríem paisatges”. La cita és d’Agnès Varda, fotògrafa i cineasta francesa, feminista i pionera en moltes facetes, que va destacar sempre pel seu compromís polític i social amb la perspectiva, la mirada, renovant-la, buscant-ne les arestes. No li agradava, deia, triar una única versió de les coses: sol i color, és clar que sí, però també ombres i foscor. A partir del juliol i fins a finals d’any tindrem la sort de poder visitar una exposició sobre el seu llegat artístic al CCCB. Ara, però, tornem als paisatges de la Varda. Territoris interiors que ens habiten i alhora ens defineixen. No necessàriament han de ser el lloc on vivim o on hem nascut; potser fa temps que no els visitem, potser es mantenen en algun racó dins nostre, somorts, com brases d’un foc vell. Però són paisatges que hi són i que ens lliguen a un espai. Que, amb una mica de sort, ens són casa. En el meu cas, busqueu-me prop del pantà de Sau en un dia assolellat que em permeti resseguir cadascun dels contorns dels impressionants cingles que l’envolten. Penya-segats de gresos i margues que ens aboquen a èpoques pretèrites. D’això, després, també en parlarem. “Los llocs potser no necessiten la gent per ser, per existir. La gent, però, sí que necessitem lo lloc per ser”. Ho escriu Roser Vernet, filòloga, activista social, cultural, recentment guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona pel llibre Lo mig del món. En aquesta obra explora els vincles que tenim amb els llocs (a vegades sense pretendre-ho i pràcticament sempre sense ser-ne conscients) i la manera com ens hi relacionem. Ho fa des del Priorat, “terra de pedres i pedruscalls”, terra arcaica. Del Priorat al món, perquè l’essència del discurs és universal. Els llocs ens configuren de la mateixa manera que nosaltres els ocupem. Individualment i com a societat. “Un lloc que convertirem en paisatge quan compartim la mirada que li adrecem i quan li atorguem explícitament la potestat de reflectir, en tant que mirall també, lo nostre rostre col·lectiu”. “Som fills de la boira tots plegats”. La frase és de Ramon Mas, escriptor de Sant Julià de Vilatorta i ànima de l’editorial Males Herbes, que s’ha obert en canal a Els murs invisibles. Aquells que silenciosament s’alcen entre els amics de joventut quan un de la colla se suïcida. Aquells que s’alcen al Vic de tombant del segle XX: a una banda, els “vigatans de bé” i a l’altra, una colla de joves units per l’skate, la música, les proximitats de la fàbrica del Sucre, i amb ganes d’esprémer el present amb totes les forces. La boira, paisatge interior també. La boira humida del Comarquinal de Laura a la ciutat dels sants que, puntual, es manifesta cada vespre i “cobreix tot el Pla vuit mesos de l’any”. Som fills de la boira tots plegats, potser sí. A vegades els paisatges que ens delimiten no acaben de ser del nostre agrat, però en som igualment corresponsables. “Protagonistes actius o passius, però mai eximits, ni tan sols quan desertem”. Però les escenes emboirades cada vegada són menys habituals a la Plana. Per sort o per desgràcia l’entorn no és immutable i al final el món que trepitgem no deixa de ser una superposició de capes. M’agrada imaginar-me el planeta com si fos un pastís. L’obrim per la meitat i ens trobem sediments de vides viscudes en èpoques remotes que resten ocults sota d’altres memòries, altres existències no tan llunyanes que en algun moment també van ser paisatge. Tot al mateix lloc. Som només una baula més de la cadena que ens uneix a la Història. Recollim el pòsit dels antecessors, amb més o menys èxit, i ens disposem a deixar la nostra petja. Afortunada? Això només el temps ho dirà.

Som fills de la boira tots plegats, potser sí. A vegades els paisatges que ens delimiten no acaben de ser del nostre agrat, però en som igualment corresponsables

Fills de la boira