Fins a morir
No hi ha víctima més fàcil i manejable per a totalitarismes i populismes que una persona o un poble que ha perdut la capacitat i les ganes de pensar, de preguntar-se, de qüestionar.
Arreu es veu la gent connectada al mòbil, mirant vídeos intranscendents, mantenint-hi converses banals o escoltant músiques alienants, sense cap contacte amb el món.
La literatura va essent substituïda per llibres que expliquen històries amb l’única funció d’entreteniment o evasió. No cal dir que l’assaig i la poesia passen moments més que crítics.
L’art ha donat pas a la seva banalització, amb exposicions espectacle que no provoquen altra cosa que enlluernament per unes aparences.
Molta gent viu abduïda per espectacles televisius o sèries audiovisuals que l’evadeixen de la realitat i la supleixen.
S’ha substituït el saber i la intel·ligència per la informació, de qualsevol cosa.
La majoria d’opinions que es poden sentir o llegir tenen com a base el dogma o el dictat de grups polítics, mediàtics o econòmics.
Allò que fa uns anys era frívol o xaró ara, sense cap complex, es valora com a cultura.
La diversió s’ha erigit en el valor absolut. A Divertim-nos fins a morir, el 1985, Neil Postman alertava de la substitució de la cultura per l’entreteniment. Ara ja hi som.