Hem comprat la tesi que el temps s'acaba: com que els fills fan extraescolars perquè els pares fem hores obliguem els avis a fer de pares. El món al revés. El temps hauria de ser infinit

Pixabay Durant els dies de Setmana Santa hi ha temps de tot. Dicutir sobre Ponç Pilat, pujar a Cabrera, escapar-se a la costa, escriure La lupa i fer endreça. Això últim, fer endreça, és un exercici de memòria. Guardem objectes raríssims. Un exemple: un col·lega m'envia la foto d'una copa d'un concurs de grills que van fer al Club Infantil de Torelló quan ell era nano. Guanyava el grill que cantava més, es veu que hi havia una gentada de por, un silenci sepulcral... i no hi havia pebrots que cap grill cantés. Al final, als organitzadors se'ls va acabar la paciència de tanta quietud i van decidir sortejar les copes. Una li va tocar a ell. Dècades després remenant calaixos rescata el record d'un concurs de fer cantar grills en què no va cantar cap grill. La pregunta és: per què no cantaven? Que no cantessin vol dir que no haurien cantat? O l'únic que demanaven era temps? El temps, i aquí volia arribar, mai hauria de ser un obstacle. La dèria per aprofitar-lo, per omplir-lo i per córrer -el meu germà, amb 40 i molts continua fent iron mans- és una pandèmia. L'explicació segurament és social: la vida no és eterna i, per tant, sembla que tot s'acabi. Dècades enrere, quan la religió tenia més pes, això no passava. Com que es creia que hi havia una altra vida després de la mort no calia estrebar-se tant. Hi havia pròrroga. Ara, en canvi, hem comprat la tesi que el temps s'acaba: com que els fills fan extraescolars perquè els pares fem hores obliguem els avis a fer de pares. El món al revés. Cal un cop de volant. Ho explicava molt bé l'escriptor Manuel Vicent a El Pais quan deia que en realitat el temps no existeix: "El temps són les coses que et passen, per això passa tan de pressa quan a un ja no li passa res". D'això, quan els dies rellisquen al calendari sense deixar petjada, se'n diu rutina. I és una amenaça. La monotonia hauria d'estar prohibida.Des del dia que a les 2 ens diuen que són les 3, la cosa més o menys va així: es farà fosc més tard, arribaran les eleccions, en quatre dies ens banyarem -admiració pels que saben plantar el parasol a la sorra; mai me'n surto-, vindran els sopars a la fresca, els nanos hauran de tornar a col·le, començaran a caure les fulles, posaran l'avet de Nadal a Plaça, saltarà un altre any al calendari i la primavera ens recordarà que, novament, tot torna a començar. I la Terra, aliena a nosaltres, començarà una nova volta al sol. L'antídot per trencar aquest cercle, a banda de somnis impossibles i desitjos inconfessables, potser és tenir una mica d'innocència. Com el barber de Platja d'Aro que, per buscar conversa a un client, li pregunta què estudia la seva filla, ell li diu que Humanitats i el barber li respon (sic) que està molt bé això d'estudiar per ajudar als altres. El barber no sap res d'Humanitats, però té humanitat. I sense adonar-se'n dedica temps, en forma de conversa, a tots els clients. En el fons potser té la fòrmula: convèncer-se que el temps no és que sigui essencial per a tot, sinó que és l'essència de tot. Diria que més ben explicat ho va teoritzar la filòsofa Carol K. Anthony, però, al Club infantil de Torelló on feien aquell concurs de grills no l'havien llegida. Si no, els grills segur que haurien cantat. Al final, tot és qüestió de temps.

Hem comprat la tesi que el temps s'acaba: com que els fills fan extraescolars perquè els pares fem hores obliguem els avis a fer de pares. El món al revés. El temps hauria de ser infinit

Fins que cantin els grills