Roser Reixach | 16:02
Opinió

Alfons Ballús Soler (1927-2024), fuster de professió, era un home polifacètic i amant de les festes i tradicions

Fins sempre, Fonso!

Un home polifacètic i amant de les festes i tradicions, afable i bon conversador, i sempre obert a col·laborar. Aquesta setmana ens ha deixat l’Alfons Ballús Soler, conegut per tothom com el Fonso. Nascut el 1927 al Molí de Vilardell, a Merlès, acabada la guerra va venir a viure a Prats de Lluçanès amb la família, que havia estat foragitada d’aquest municipi pels guanyadors de la contesa. No va tenir una infantesa fàcil, perquè el seu pare va ser condemnat a presó, acusat de participar en el bàndol republicà i posteriorment obligat a treballar gratuïtament en la construcció del Centre Casal Castells.

Fuster de professió, en tornar del servei militar es va incorporar a l’orquestra Lira, la formació local que fins al 1965 va amenitzar nombroses vetllades tant al poble com arreu de Catalunya. Ell era l’intèrpret de flabiol a l’hora de fer sardanes, i cantava i tocava la bateria en els espectacles de ball. A més des del 1959 fins al 1977 va ser el flabiolaire dels bastoners de la localitat, més endavant va acompanyar els geganters amb el bombo i els plats i una de les seves facetes més conegudes era quan donava el tret de sortida del contrapàs amb el bombo durant les festes de Sant Joan i els Elois. També va participar en l’Orfeó del Lluçanès, a les trobades de cantadors del cicle Solc, i sobretot a la Coral Sant Jordi del Club de Jubilats. Igualment, va ser un inquiet dinamitzador de les festes del casal d’avis: va formar part del grup Jubi’s i va actuar en nombroses representacions de play-back. A banda, durant 18 anys va ocupar-se del manteniment de la Font de les Coves.

El 2001 va rebre un homenatge de l’ajuntament en reconeixement de totes aquestes activitats. Encara diàriament sortia a comprar i per a ell qualsevol moment era bo per a fer-la petar amb qui es trobava, si més no per a explicar-te alguna pensada que et fes arrencar un somriure. Optimista de mena, amant de la gresca, dotat d’un sentit de l’humor encomanadís, i per damunt de tot un lluçanenc que estimava el poble que el va acollir i per al qual mai va dubtar a implicar-se activament.