A vegades no ho sabem fer, això de passejar, que sempre anem a carrera feta, i que bo que és i que bé que va, ni que sigui tan sols per un dia

A mig maig vam ser a Zegama. En aquest bonic poble s’hi corre, des de fa 25 anys, una cursa de muntanya, una marató pel massís de l’Aizkorri, el punt més alt del País Basc; el meu net hi corria i l’anàrem a animar. És la cursa més emblemàtica de totes les que es fan, la que mou més gent. Tants anys que fa que hi vaig i mai no he aconseguit dormir al poble. Les reserves cal fer-les amb un any d’antelació. Hem dormit a Segura, després a Ordícia, i últimament ho hem de fer a Tolosa, cada vegada més lluny de Zegama!

És dissabte, ens hem llevat amb mal temps, una pluja menuda que mulla. A primera hora hi ha canvi de plans. “Agafarem el tren i anirem a Donosti”, em diu el gendre. “Feu, feu”, els dic jo. “Què hi faràs aquí tot sol?”, em diuen ells; “no ho sé, ja m’espavilaré”. Els acompanyo a l’estació, i ja estem sols: el paraigua i jo; ben mirat és el que volia.

El mercat de Tolosa se celebra tots els dissabtes, des de fa 800 anys, productes locals: mongeta de Tolosa, bitxo d’Ibarra, formatge idiazabal, poma Errezil, mels, làctics, pans elaborats… A Sant Sebastià ja hi he estat, passejar per Tolosa mai no ho he fet. Caminar per la nova ciutat sense guia ni mapa; escollir el camí de forma arbitrària, ara tiro per aquí, ara per allà.

Caminar decidit, sense saber on vas, perdre’s pels carrers on ningú no et coneix, on no has de dir ni hola ni adeu, on pots lliurar-te als teus somiejos… que els ulls volen sorpreses, veure coses noves, la plaça de la Verdura que t’apareix de cop, aquella portalada tan maca, l’església; la plaça de l’Ajuntament, amb una bona colla de gent, tots mudats, que esperen un casament, elles amb les faldilles llargues arremangades, que ara plou de valent. Només fa falta mirar i recordar alguns detalls: la cantonada, el fanal… com aquell que va deixant engrunes de pa per trobar el camí de tornada. De fet, la por de no saber tornar és l’única cosa que li enlleganya l’estat de felicitat a aquest flâneur tan afortunat.

Les mongetes les he vist al Tinglado, la porxada de la vora de l’Oria. Són les perles negres de Tolosa, una varietat fosca, diries que negra, de forma ovalada, amb un puntet blanc. Em diuen que “mongetada”, a Tolosa, és sinònim de festa, de dinar d’amics, de celebració familiar. Em diuen també que la mongeta ha de ser vídua i que només pot ser beneïda pels seus sagraments: una punta de bitxo, un trosset de botifarró, quatre fulles de col i una costelleta.

El mercat del Tinglado és un dels més típics d’Euskadi, l’estructura és allargada i oberta, paral·lela al riu, on s’enfonsen els pilars. El podeu veure a la foto, al costat del pont de Navarra i no gaire lluny de l’església de Santa Maria. El Tinglado s’emmiralla en el riu, quan aquest s’adorm en un meandre calmós.

És com una aparició, sota una de les porxades de la plaça de la Verdura hi ha una drogueria, “drogategia”, en diuen aquí. M’aturo; ben conservada amb aparadors i portes de fusta; la botiga em desvetlla la imatge de la infantesa, del món adormit que aquí es desperta. I és clar que hi entro, que qualsevol excusa és bona, que la vull tornar a sentir, l’olor de drogueria, la del carrer de les Neus, la de casa. Sí, la sento, és la mateixa! Quina llàstima que no me la pugui endur, en un flascó; com aquell en què la iaia despatxava tres unces de perfum de colònia.

En totes les passejades no hi pot faltar la llibreria, la busco, tant me fa que estigui lluny; i si n’hi hagués alguna de vell?, com aquella petitona, atapeïda de llibres antics, que tinc a la ment?; en queden poques! “¿Algún libro sobre Tolosa?” “No señor, ni conozco; vaya a la oficina de Turismo.” Caminar, observar, i al vespre llegir i escriure, que tot va lligat, que res no es pot separar, que sense llibres soc home perdut.

A vegades no ho sabem fer, això de passejar, que sempre anem a carrera feta, i que bo que és i que bé que va, ni que sigui tan sols per un dia: asseure’s al frontó per escoltar el clic-clac del rebotar de la pilota, vagarejar, anar d’ací d’allà, per la plaça Zaharra, per la d’Euskal Herria, per Santa Clara i pel passeig de Sant Francesc; amb la feina feta, sense cap pressa, tots dos sols: el paraigua i jo; que és el que volia, i no me’n penedeixo gens. Ui, que se m’ha fet tard, que he de tornar a l’estació, que els de Sant Sebastià estan a punt d’arribar, a veure què expliquen.