Sí, doctor Torras i Bages, després de més de 100 anys Catalunya és encara culturalment cristiana en un context general, i no tan complidora en deures i pràctiques estrictament religioses

Feia dies que no passava pel barri antic de Vic, i sempre he pensat que a ple hivern fa mandra i millor esperar un brot de primavera, i més quan tens la intenció d’entrar a la freda catedral de Sant Pere. Primer de tot seuré una estona al darrer banc i deixaré anar lliurament els meus records de joventut en un estil narratiu, tal com feia servir el canonge Collell a Memòries d’un noi de Vic, escrites el 1908. Un periodista d’EL 9 NOU em comentava que quan necessitava parar uns moments, assegut una estona al darrer banc de la catedral buida de gent li anava bé. Hi ha silenci, qualsevol moviment provoca una reverberació de fons, és un gran espai on la mirada es perd i les parets amb les pintures murals de Josep M. Sert acullen calladament les inquietuds humanes. Tenia uns 8 anys i amb la mare vam entrar a la botiga de les germanes Mas, a la plaça del Paradís de Vic. Volíem comprar uns botons de nacarina, lloc on tenien de tot en qüestió de merceria i regals. Les senyores es van interessar per aquell nen amatent que seguia les converses dels grans sense piular. “Oh, i és espavilat i canta bé!” Les germanes Mas eren família de Mn. Miquel Rovira, un músic excel·lent que manava en la música religiosa del Bisbat de Vic. “Potser t’agradaria cantar a la capella de la catedral i també podries aprendre solfa amb el mètode “Solfeo de los Solfeos” a l’Orfeó Vigatà, on mossèn Miquel n’és el director.” I la mare va dir: “Sí!”. Sempre agrairé aquesta oportunitat de poder conèixer i cantar la música del Divendres Sant composta per Tomàs Lluís de Victoria, en un espai ple de ressons que produeix la catedral de Vic. Encara trigaria anys a conèixer les cantates de Bach i tota l’espiritualitat germànica de la Reforma. Aquell Divendres Sant m’havien escollit per fer l’espignet final d’un motet de Victoria que deia: “Dulce lignum, dolces clavos, dulce pondus sustinuit”. Ja havia acabat i encara les columnes daurades de la catedral tremolaven amb aquella força que vaig entonar, segurament ajudat pel terròs de sucre amb Aigua del Carme que m’havien donat uns moments abans i així amorosir la tos catarral que tenia. Vaig continuar, a poc a poc, pel passadís central en direcció a la capella de la Mare de Déu de Montserrat per visitar la tomba del bisbe de Vic Dr. Josep Torras i Bages. De noi hi havia passat moltes vegades a tocar però de pressa, les explicacions que ens donàvem del que havia succeït em feien basarda. Ens deien que l’any 1936, mentre cremava la catedral, els de la FAI havien profanat la tomba i amb les restes episcopals van jugar a futbol. Potser no és veritat, o sí, però en aquells moments ens ho feien creure sense cap possibilitat de dubte. Ara, després de tants anys, he recobrat la serenor i puc admirar sense pertorbacions el magnífic sepulcre de Josep M. Pericas i l’escultor Joan Borrell, i el Crist jacent a la fornícula de davant, obra de l’escultor Josep Llimona. “Catalunya serà cristiana o no serà”, diuen que deia Josep Torras i Bages, d’altres ho desmenteixen. L’evident és que en els escrits i parlaments defensava moltes vegades aquesta tesi. El bisbe era un catòlic, apostòlic i romà de pedra picada, però un home ficat en profunditat en el món artístic, on el concepte religiós i també cultural de “Catalunya cristiana” abastava la nostra civilització occidental. En una terra on gairebé tot el calendari festiu és un relat cristià avui encara vigent, i que regeix les celebracions ciutadanes, familiars, musicals i tradicionals, les arts pictòriques, l’escultura, l’arquitectura de campanars que identifiquen pobles i ciutats, molta literatura i la gastronomia de la tradició. Sí!, Dr. Torras i Bages, després de més de 100 anys Catalunya és encara culturalment cristiana en un context general, i no tan complidora en deures i pràctiques estrictament religioses. L’any 1882 elegiren Torras i Bages president de la comissió encarregada de la redacció de les Bases de Manresa. El 1892 publicà La tradició catalana enfront de Lo catalanisme de Valentí Almirall, que nodria ideològicament un catalanisme més esquerrà i republicà. El 1899 fundà la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, i aquell mateix any publicà La visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, que amb grans dots literaris i ideològics va commoure tot un país. N’he extret petits fragments que diuen: “Verge prodigiosa, obteniu als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes. Mare castíssima, obteniu l’honestedat dels costums públics. Profetessa admirable, feu que sigui desterrat d’aquest poble l’esperit de maledicció i blasfèmia. Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia”. Milers de joves catalans demanaren que Torras i Bages fos bisbe de Vic, i així va ser el 19 de juny de 1899.

Sí, doctor Torras i Bages, després de més de 100 anys Catalunya és encara culturalment cristiana en un context general, i no tan complidora en deures i pràctiques estrictament religioses

Foc que sense consumir escalfa