Les crisis solen arribar a càmera lenta, però arriben. I, per això, ara, el moment és crucial per defensar una forma de viure. Perquè Europa, i nosaltres som Europa, segurament és el lloc del món on es viu menys malament

El fotògraf d'EL 9 NOU al cap del mes fa molts quilòmetres. Un dia pot retratar, en poques hores, la campiona de bicitrial Alba Riera al Centre de Tecnificació del Ripollès, l'actor Ramon Fontserè a la cúpula d'Els Joglars de Pruit o els emprenedors Juliana Villasante i Bernat Monter a la granja de grills que han muntat a Sant Miquel de Balenyà. Això explica que faci vida al cotxe i que, per tant, hi porti de tot. Bosses del súper, roba o paraigua per si de cas. Com que a més hi fuma -li tenim dit que fumar escurça la vida-, se li acumulen burilles, paquets i cartrons. Un dia, tornant de Camprodon, a Sant Pau de Segúries el va parar la Guàrdia Civil. Un agent el va informar que feien un control mentre l'altre observava el cotxe, però, en veure el festival que hi havia dins, li va dir al seu company: "No sé si lleva nada, pero da igual; si lo lleva, no lo vamos a encontrar...". Tots tres van riure. I a circular. L'episodi, que amb el temps s'ha elevat d'anècdota a llegenda, serveix de metàfora per explicar que a les feines no cal perdre el temps en el que és irrellevant. Si els guàrdies civils haguessin volgut buscar haurien buscat, però sabien que no haurien trobat res. Amb la conya del desordre, sabien què feien: diferenciar el que és superflu del que és important. Això, i aquí volia anar a parar, hauria de ser una assignatura troncal de la política. Perquè, sovint, es malgasten energies en castells de foc. El món avança -o recula?- a sacsejades, tot canvia i el nostre dia a dia també. Demanar cita al metge, per exemple, és un martiri. Cada vegada més fan visites telefòniques perquè les hores per a la consulta presencial sovint les donen a quinze dies vista. La gent s'enfada. Vindria a ser una mena de síndrome, un conjunt de senyals i símptomes que avisen de les causes d'una malaltia. Aquesta afecció social, que es podria batejar com la síndrome de l'emprenyamenta generalitzada, porta corrent de fons. Detectar aquests senyals, ara, i posar-hi remei amb urgència, és bàsic. Perquè les crisis sempre arriben a càmera lenta. Però arriben. Per això calen respostes. I no totes són vàlides. Tenim exemples recents. La crisi financera de 2008 a Europa es va abordar des de l'austeritat: retallades de despesa social per estalviar recursos públics i garantir el pagament del deute als bancs europeus; la crisi sanitària de 2020, en canvi, es va abordar amb una morterada de calés, via Next Generation. Els efectes socials van ser diferents. Ara ve un altre debat: el de la seguretat d'Europa i el projecte de rearmament per a la defensa d'Ucraïna. Caldrà alçada de mires. Europa, un miracle de convivència civilitzada, és una diana per a les crítiques, però segurament no hi ha cap lloc del món on es visqui menys malament que aquí. La frase és de l'escriptor Hector Abad Faciolince, Té raó. La de l'estat del benestar ha estat una història d'èxit. Per això, ara, el moment és delicat. El periodista Siegmund Ginzberg, al llibre Síndrome 1933 (Gatopardo Ediciones), fa una analogia del moment actual amb els anys trenta del segle passat. La forma d'abordar crisis econòmiques i socials explica en part l'ascens del nacionalsocialisme a l'Alemanya de Weimar fa gairebé un segle i la implantació de forces d'ultradreta a l'Europa contemporània. Les analogies són tramposes perquè els temps són diferents, però serveixen per il·luminar patrons, d'abans i d'ara, que malmeten la convivència. Per això, ara, cal que la política s'enfoqui a resoldre problemes i no a crear-ne de nous. El contrari no és fer política; són focs d'artifici.

Les crisis solen arribar a càmera lenta, però arriben. I, per això, ara, el moment és crucial per defensar una forma de viure. Perquè Europa, i nosaltres som Europa, segurament és el lloc del món on es viu menys malament

Focs artificials