En poc temps hem vist com tancaven restaurants de cuina tradicional tan emblemàtics com el Collet de San Agustí, Can Pantano o, recentment, la Fonda d’Alpens, per dir-ne alguns, sense que, per ara, ningú hi hagi reprès l’activitat

El passat mes de març, la tennista Ashleigh Barty va adquirir un protagonisme inaudit anunciant la seva retirada. Després d’haver guanyat Roland-Garros el 2019, Wimbledon el 2021 i l’Open d’Austràlia el 2022, va decidir plegar, malgrat reconèixer tot el que el tennis li havia donat. No és la primera esportista que abandona la pista amb llàgrimes als ulls. Els aficionats al futbol recorden el comiat de Pelé o més recentment el de Messi com a jugador del Barça; els del bàsquet van assistir l’any passat, després d’una última pròrroga a can Barça, a l’adeu final de Pau Gasol. Anant de l’esport a la cuina, ara ha fet 11 anys, el juliol del 2011, Ferran Adrià decidia tancar El Bulli, després de ser el millor cuiner del món, obtenint tots els reconeixements possibles, deixant un llegat valuosíssim i una empremta inesborrable. Tots els exemples mencionats, siguin a l’esport o a la cuina, coincideixen en haver estat considerats els campions, els més guardonats, els més grans i els millors en les seves disciplines i ocupacions professionals. Tots han fet el cim, han sobresortit per les seves capacitats i habilitats, s’han caracteritzat per l’actitud de compromís i sacrifici, i han estat qualificats de genis, de la pilota o del foc, tant se val. Tots ells tenen alguna cosa de superhome o superdona –de monstres, si em permeten dir-ho– que els converteix en herois contemporanis i ens interpel·la profundament. El nivell d’exigència de la seva activitat és tan alt que quan pengen la raqueta, les sabatilles o les cassoles no poden evitar de transmetre un aire de derrota. Tornant a Ashleigh Barty, sorprenia com va ser capaç de confessar que plegava perquè no podia més, perquè se sentia esgotada. Hi ha, però, un altre element per a la reflexió en les imperdibles declaracions de la tennista explicant la seva decisió que van més enllà de la dimensió esportiva. És quan evoca una percepció, la de sacietat, a través de la qual s’explica tot. “Ja he viscut prou victòries, ja he guanyat prou, ara vull fer una altra cosa.” Unes declaracions que posen el dit a la llaga de l’esgotament que provoca la pressió de l’èxit i que la van portar a retirar-se, com va fer en el seu dia Ferran Adrià, quan estava a dalt de tot. Una decisió valenta i difícil d’emprendre, en una societat de vencedors que posa l’èxit com a model i l’emprenedoria insaciable com a objectiu. Dir prou i aturar-se és un desafiament que, a l’esport, a la cuina i en qualsevol altre camp, no està considerat. Tornant a la cuina, però ara parlant de gent normal i propera, estem assistint a un encadenament de tancaments i canvis de direcció en cases de menjar i restaurants històrics que, mal que ens pesi, s’acaben o canvien de rumb. Alguns no aconsegueixen enllaçar el final d’etapa amb cap relleu i diuen adeu per sempre; d’altres troben qui reprengui el negoci, canviant o no d’orientació i li doni nova vida. Així hem vist com en poc temps tancaven restaurants de cuina tradicional tan emblemàtics com el Collet de San Agustí, Can Pantano o, recentment, la Fonda d’Alpens, per dir-ne alguns, sense que, per ara, ningú hi hagi reprès l’activitat. Mentre que n’hem vist també d’altres en els quals el final d’etapa ha trobat relleu, com és el cas de l’Estanyol, al Golf del Montanyà, d’on surten després de trenta anys els germans Font per entrar-hi en Francesc Rovira de la Fonda Xesc de Gombreny, o Ca l’U, on en Joan Reniu ha aconseguit aquest doble relleu de l’Oriol Sala, als baixos de l’emblemàtic edifici, i, properament, d’en David Garriga al pis de dalt. Finalment, en Pere Lillo i la Núria, arribats fa més de 13 anys per agafar les regnes de la Rectoria d’Orís, hi faran l’últim servei el proper 25 de setembre per encetar una nova etapa vital, la de l’anhelada jubilació. Hi haurà relleu? La resposta queda en l’aire.

En poc temps hem vist com tancaven restaurants de cuina tradicional tan emblemàtics com el Collet de San Agustí, Can Pantano o, recentment, la Fonda d’Alpens, per dir-ne alguns, sense que, per ara, ningú hi hagi reprès l’activitat

Fogons que s’apaguen i s’encenen