Fora de joc a les faltes d’ortografia
Un altre flac favor a la llengua i a tots aquells qui la utilitzen, perquè la llengua és llengua mentre els parlants en fan ús. L’eterna discussió sobre què és saber una llengua torna a entrar amb força al terreny educatiu, aquesta vegada amb la notícia que les faltes d’ortografia deixaven de comptar –o més aviat de descomptar– en totes aquelles proves no lingüístiques –però sí humanístiques i socials– en la selectivitat.
Cito literalment el que ens arribava de l’oficina d’accés a la universitat: “Matèries que tenen una generació de textos, com història, història de la filosofia o geografia, aquest any s’ha considerat millor no aplicar el descompte per faltes d’ortografia”. Per tant, com a conseqüència d’un sistema que ha permès que s’arribi a segon de Batxillerat sense escriure bé –la comprensió i l’oralitat mereixen, malauradament, un altre apartat– es decideix que les faltes d’ortografia només es tinguin en compte en les matèries de llengua catalana i literatura, i llengua castellana i literatura, amb un màxim de descompte de dos punts, perquè ara es veu que quan generem textos no ens cal escriure bé.
Evidentment, una aberració d’aquestes dimensions ha obligat a rectificar. Núria Montserrat, consellera de Recerca i Innovació, ha matisat que continuarà afectant a sis matèries, tot i tenir en compte “altres criteris” que podran comportar fins a un descompte del 10% de la nota global de l’examen.
A hores d’ara la discussió ja no és en relació amb els punts màxims a descomptar, que en teoria serveix per adequar els criteris d’ortografia a la resta de comunitats autònomes, sinó en el fet d’assumir qüestions rellevants:
1) Acceptem que l’alumnat no escriu bé. I davant d’això, ho assumim i abaixem la mirada.
2) Donem per fet que això no és una problemàtica, i que escriure malament no és greu. A més a més, acceptant que els joves no saben expressar-se i que quan s’expressen ho fan sense cap tipus de regla ni normativa, donem per suposat que escriure bé és una fita perduda. I el més alarmant és que no passa res.
Doncs què voleu que us digui: com a mare de dos infants i com a professora de llengua i comunicació m’angoixa de manera considerable.
Com a mare, m’angoixa pensar que als meus fills se’ls farà difícil estructurar el pensament i posar per escrit allò que pensen, i que potser no ho faran bé. Soc una clara defensora de l’ortografia natural, però de permetre que els infants comencin a escriure tal com sona –[ansiam] podria escriure un infant que s’introdueix a la lectoescriptura, a escriure sense solta ni volta– hi ha un pas important. A dia d’avui, els meus fills tenen la sort d’haver nascut en un entorn lletrat, en el qual el bon ús de la llengua, de moment tot just oral, es converteix en el punt de partida i d’arribada de la conversa. Però no sé ni quant de temps ho podrem mantenir ni si aquest tipus de segregació –el famós “tu tens la sort d’haver nascut en un entorn com aquest”– és el més idoni en una societat d’inclusió com la nostra.
Com a docent, també és delicat. A les aules de les universitats ens les veiem madures per aconseguir que l’alumnat guanyi competència en llengua oral i escrita, sigui en la llengua que sigui. Arriben sense saber expressar les seves idees amb convenciment, i amb molt poc esperit crític. No se senten còmodes parlant en públic i escriuen sense normativa, i sense coherència ni cohesió. I el més crític és que moltes vegades en prenen consciència al llarg del primer curs. Al principi s’ofenen, i a mesura que van passant els mesos et demanen estratègies que els permetin escriure una mica millor, i a la majoria els sap greu no saber-ne. De debò que abans ningú els ho havia fet evident?
Amb aquest text no vull culpabilitzar, però sí que necessito cridar a la reflexió: als mateixos joves –que no tenen la culpa d’haver topat amb un sistema educatiu que fa molts anys que sosté greus mancances–, a les famílies –que no sempre són conscients d’aquesta realitat, no perquè no ho vulguin sinó perquè ningú els ho fa evident–, a mestres, professors i agents educatius en general –que sovint es converteixen en les víctimes de tot plegat– i al sistema polític, que ja fa massa anys que mira cap a una altra direcció. I mentrestant, a l’escola continuem posant pegats: no descomptem per faltes –que la mancança no quedi per escrit–, i tot solucionat!