Vaig interpretar l’acció com una crítica contra el públic que exerceix d’espectador acrític

Com més hi penso, més m’entusiasma el concert per a plantes celebrat al Gran Teatre del Liceu. Quina meravella. De primer, quan ho va publicar The Guardian, pensava que seria una petita performance simbòlica, una cosa juganera, perquè hi hauria un quartet de corda tocant Crisantemi de Puccini. Però au va, anava de debò: dilluns van palplantar 2.292 plantes a les butaques vellutades del famós teatre de la Rambla, en una instal·lació de l’artista conceptual Eugenio Ampudia que servia per reobrir la sala després de l’aturada. Quin goig, veure la platea vermella tenyida de verd safari. Quina preciositat. Més enllà de la bellesa, que pot ser banal i gratuïta, vaig interpretar aquesta acció com una crítica social i, en concret, un dard contra el públic adotzenat que campa per les nostres platees; ficus, potus i geranis que exerceixen d’espectadors acrítics i consumeixen l’art com a símbol d’estatus. I tot això, a més, ho feia a través d’una instal·lació de plantes, amb un missatge ecològic al darrere. Quina capacitat d’autocrítica, el Liceu, vaig pensar. Quina paròdia més genial. Ja m’havia fet la meva pel·lícula quan, llegint la notícia, m’assabento que no va d’això i que no hi ha ni un gram d’humor. Que el happening es titula Concert pel biocè i que és una manera d’explicar a les plantes per què els humans hem buidat teatres i ens hem tancat a casa arran de la pandèmia. Això del biocè seria la nova era post-Covid, que sorgiria de situar la vida natural –i no només la humana– al centre. A més, les plantes eren un regal per als sanitaris del Clínic. Ah. Confesso que la meva versió m’agradava més. Continuo llegint i descobreixo que hi va haver una allau de mitjans acreditats, i molts d’internacionals, com The New York Times, Reuters, CNN, BBC… La meva fascinació s’incrementa. Amb un únic concert del quartet UceLi i un camió de Mercabarna Flor, la nova direcció del Liceu s’ha guanyat espai a tots els mitjans d’Occident. Hi poso tota la prevenció catalaníssima de la qual soc capaç, no fos que inflem una ridiculesa: cert és que això no situa el teatre en el mapa de la lírica, que és el que convindria, però almenys sí que el situa als mitjans globals. Quin anunci més barat, penso. Fins i tot si descobrim que és una gran boutade artística de l’estil de Joan Fontcuberta, em sembla ben jugada. Hi haurà qui ho troba absurd, qui tem que s’hi gastin diners públics, que tal com estem “això no toca” –ves a saber quan és el moment per invertir en cultura, també–. Tranquils, tresorers de Catalunya, que els espònsors són La Caixa i empreses com DKV i Cuatrecasas, que ja han comprat la peça filmada. Potser el biocè serà verd però ni així s’haurà extingit el capitalisme.

Vaig interpretar l’acció com una crítica contra el públic que exerceix d’espectador acrític

Fortissimo