I ell us dirà que és artesà i jo us diré que "Ui, tant!" i que molt més: perquè aquell qui és capaç de dotar d'ànima allò que les seves mans construeixen, és un veritable artista

El xofer. Em va dir que era xofer i em va mentir (a la cara i amb un somriure). I ho va dir tot convençut, sense que se li escapés el riure però amb un rerefons de picardia, esguardant amb ulls brillants la dona que l’acompanyava: una grandíssima escriptora que formava part del grup de lletraferits que havíem quedat per dinar en un restaurant de Barcelona, a pocs dies per Sant Jordi, aviat farà 10 anys. I va ser aquesta mirada el que va delatar que, de xofer, tan sols en tenia el títol postís, tot i que vaig tardar molt de temps encara a descobrir el seu veritable ofici. Durant molt de temps, tan sols una incògnita irresoluble. Amb el pas dels mesos, algunes pistes esparses que vaig anar recollint com aquell qui, perdut al mig del bosc, intenta refer un camí assenyalat amb molles de pa: que treballava amb les mans com tot gran artesà, que el seu ofici reculava dia a dia, que la seva matèria primera era la fusta... Fins que un dia va aparèixer el mot: ebenista. Us preguntareu per què us explico aquesta història. I jo us respondré que tot és culpa dels Reis Mags. I de les seves cavalcades plenes de màgia, amb carrosses de totes mides i colors, que la vesprada del 5 de gener passat van recórrer, com cada any (i amb pluja inclosa), els carrers de les ciutats i pobles del nostre país, rebuts pel millor dels seguicis possibles: corrues i corrues d’infants il·lusionats, esguardant-los embadalits amb els ulls plens d’estels. I regals fan regal. I a mi la ment m’ha transportat a un dels regals més increïbles que he rebut en els últims temps: un “amagatall de memòria”. I vosaltres no sabreu què és, però jo us puc dir amb orgull que en tinc un i que és un dels meus grans tresors. I no tan sols pel que és, sinó encara més pel que significa. Per les hores de tasca pacient per construir-lo. Per guardar el record d’allò que un dia va ser: llavor enterrada en terra fèrtil; fulles acaronades per un sol tendre; arbre amb port majestuós; fusta tallada amb reverència. I el gest d’aquell qui té ofici prenent la matèria entre els seus dits. Un somni (que no és res) agafant forma fet esbossos. I les serres guiant el pas, perfils metàl·lics de dentat viu que sols sota el seu comandament es mostren dòcils. I la fusta feta bocins: trencaclosques de peces infinit que, una a una, es col·loquen en el lloc precís pel qual cadascuna ha estat creada; encaix perfecte del seu mestratge. I aquella matèria, que en d’altres plora empresonada (convertida en mobles copiats en sèrie sense vida), aquí transmuta en capses amb frontisses capricioses (que fins d’un cub en fan triangle!) plenes de màgia. I una altra es disfressa de ballarina: quatre dones de vestits sinuosos ballant abraçades al seu volt, amb teles confegides amb els mil colors de la fusta que els dona vida. I una altra es converteix en llaç de fusta, en un present etern a punt sempre de ser desembolicat; sempre sent custòdia de l’objecte més preuat. I jo tinc un amagatall de memòria amb interior de fusta de pi i de cotó. Amb safata secreta de maple i guia de llimoner. Amb fustes serrades en angle de 45 graus, encolades i folrades amb palma de caoba de Cuba d’aigües rogenques. I al centre de la tapa, un capritx d’excelsa marqueteria: un yin i yang de sicòmor en circumferència d’arrel de roure, perfilat amb un fil de noguera blanca de puntada tan fina com un brodat, embellit amb l’atzabeja de l’eben i quatre diamants de nacre. Francesc Corpas es diu el mestre. I diuen que ara ja està jubilat, però qui es pot jubilar d’un ofici fet existència? I si us digués que un cop va dedicar 1.300 hores (11 mesos de feina!) a construir una reproducció a escala del vaixell insígnia de l’almirall Nelson a la Batalla de Trafalgar, íntegrament amb fusta de caoba, amb els seus 63 canons tornejats manualment amb fusta de boix i les 3 cobertes folrades amb sicòmor? I ell us dirà que és artesà i jo us diré que “Ui, tant!” i que molt més: perquè aquell qui és capaç de dotar d’ànima, allò que les seves mans construeixen, és un veritable artista. Un regal haver tingut la fortuna de conèixer-te, mestre! Bon any nou a tothom!

I ell us dirà que és artesà i jo us diré que "Ui, tant!" i que molt més: perquè aquell qui és capaç de dotar d'ànima allò que les seves mans construeixen, és un veritable artista

Francesc Corpas, mag de la fusta