A casa meva, com que no estàvem pas de dol, vam decidir anar a Andorra. El viatge havia de ser per la sinuosa collada de Toses, l’única alternativa viable des de Vic amb cotxe

Quan per la televisió en blanc i negre va sortir un senyor amb la boca tremolosa, Carlos Arias Navarro, anunciant amb cara de circumstàncies que en Franco havia mort, jo tenia gairebé 10 anys. Era un infant que vivia en els anys finals d’una llarga dictadura. Per la mort del dictador, el govern va decretar uns dies de luto nacional. Les banderes a mig pal, les escoles tancades i els treballadors amb permís per deixar la feina per tal de poder seguir els actes funeraris. Eren moments d’incertesa, també d’esperança que, amb Franco difunt, per fi hi hauria un canvi de règim. A casa meva, com que no estàvem pas de dol, vam decidir anar a Andorra. El viatge havia de ser per la sinuosa collada de Toses, l’única alternativa viable des de Vic amb cotxe. Era una ruta complicada, amb males carreteres, controls de la Guàrdia Civil a la Cerdanya i sense tenir la seguretat de poder passar la frontera andorrana un cop hi hauríem arribat. Va ser el meu primer viatge internacional. Andorra era una mica diferent d’Espanya. Hi havia més llibertat, per exemple en l’ús públic del català. Trobaves en abundància aliments escassos aquí, com el sucre i la mantega. També hi havia tot tipus d’aparells de so i d’imatge, com radiocassets i càmeres fotogràfiques. L’alcohol i el tabac tenien unes taxes molt baixes. Els catalans començàvem a anar massivament a comprar a Andorra. Era un pelegrinatge cap a un nou paradís comercial d’una societat de consum que creixia. Als grans magatzems Pyrénées, el novembre de 1975 ja hi havia a la venda els primers televisors en color. Quasi ningú en tenia. Impressionava de veure contínuament a les pantalles televisives el taüt obert de Franco, mentre tot de gent en fila passava a veure’l per última vegada. Jo m’ho mirava des d’Andorra, sense ser gaire conscient que no era només un canvi tecnològic en els aparells de televisió. Amb la mort de Franco, passàvem del blanc i negre al color, de la foscor de la dictadura franquista a la llum de la democràcia. Fa ja 50 anys de la mort de Franco. Personalment, la recordo perquè va desencadenar aquell primer viatge familiar. A Andorra no érem els únics catalans que havíem aprofitat l’ocasió, però evidentment altres persones van viure de manera diferent aquell moment històric, des dels que ho van celebrar amb cava fins als que tenien por. A partir de tots aquests records es forma la memòria col·lectiva del que va representar la dictadura franquista. Una memòria col·lectiva que, al contrari del que alguns ens volen fer creure, ens mostra que amb Franco no es vivia millor que ara. Per això és tan important fer memòria, memòria democràtica, escriure la història i difondre-la. La història ens explica que Franco es va imposar militarment vencent en una guerra fratricida. Va comptar amb l’ajuda de Mussolini i Hitler. I mentre aquests dos líders feixistes van ser derrotats en la Segona Guerra Mundial, a Espanya hi va romandre una llarga dictadura franquista. Un règim caracteritzat per la fam de la postguerra, la repressió política, la persecució de la llengua i la cultura catalanes i la manca de llibertat en general. Vivim en uns moments d’ascens dels autoritarismes, amb una ultradreta desacomplexada que vol tergiversar la història. Mostren una falsa imatge d’un benvolent dictador que inaugurava pantans, com presentaven els No-Do, els noticiaris de propaganda obligatòria franquista. A contracorrent de la reacció, hem de donar a conèixer la memòria democràtica, hem de difondre la història recent als mitjans de comunicació i també explicar-la a les escoles, instituts i universitats. A tot arreu fa falta, més que mai, recordar la història de debò. Franco ha muerto. Franco és història. El seu fantasma, però, recorre les xarxes socials intentant canviar la història. Paradoxalment, amb l’ús dels nous canals de comunicació digitals hi ha qui vol tornar a aquells foscos temps de la vella televisió en blanc i negre. Afortunadament, però, Franco ja només és història.