Els nostres joves saben que ho tenen molt difícil, si no impossible, per impulsar noves empreses que necessitin nau industrial i un discret subministrament elèctric

En el meu primer article de tres d’un tema recurrent com és l’independentisme sobre qui hi entra i qui en surt, tot sabent que complex com és no es pot tocar a fons, apostava que la xacra de Rodalies era més càstig que fàbrica d’independentistes atès que el gruix de votants dels entorns del Barcelonès estaven ben servits per metro i tramvies. Dilluns passat, en el segon, indicava que l’efecte “mur de Berlín”, copsar que sobretot a Madrid, mercès a l’espoli fiscal es vivia més bé, podia fabricar-ne en aquest cinturó roig, junt també amb el fet biològic d’anar saltant generacions d’immigrants que varen venir de fora cap a fills i nets ja catalans nadius. Deixava per aquest d’avui analitzar què pot frenar l’entrada àdhuc provocar la sortida de votants de les conviccions d’autodeterminació. I en aquesta fugida poden influir negativament molts factors, des de la por de repetir els fets traumàtics de l’1-O, les divergències polítiques que malgrat que hi han de ser en el dia a dia, probablement no haurien d’existir en el tema nacional, afegiria la por, la terrible por, que sols no ens en sortirem donat el fet de la difícil governabilitat interna catalana producte de la tradicional ineficàcia de part de l’administració, accentuada a límits insuportables els darrers anys.

Per exemple en l’adopció del barroer costum de la cita prèvia obligada, dany col·lateral permanent de la covid-19, o la sensació d’indefensió en l’empresariat català que pateix la pressió del sistema funcionarial, puntual per empreses ja consolidades que sols hi col·lideixen de tant en tant, però autèntic fre dels que aspiren a noves iniciatives empresarials. Assolir permisos costa Déu i ajut. Mentre hi ha funcionaris exemplars, les tres m, mossos, metges i mestres, en són model, i una majoria dels administratius també acompleixen les seves tasques a la perfecció, hi ha un autèntic càncer dins de bona part dels que tenen poders de decisió sobre els permisos administratius obligatoris per les activitats. Les causes d’aquest càncer les ha definit perfectament l’empresari, també enginyer, Joan Vila: “La de la Generalitat és una administració que és incapaç de tramitar res. Per què? Perquè és molt garantista per al funcionari. El funcionari que ha de prendre una decisió no vol prendre-la sol i n’emmerda quatre o cinc més. Cada funcionari es vol cobrir les espatlles jurídicament. Si prens tota l’administració en conjunt, veuràs quin problema hi ha. Hi ha una teranyina de tal calibre, que no es pot desenredar. Tot es frena. Per acabar-ho d’adobar hi ha els arquitectes, que foten problemes per tot arreu en el cas de la transició energètica. I ningú en diu res”. Això pot explicar en part que estiguem a la cua en energies renovables i que hàgim d’importar-ne d’Aragó, on els permisos s’expedeixen ràpidament i diligentment, la qual cosa ens obliga a noves línies d’alta tensió, lògicament qüestionades. Perquè aquests funcionaris també es troben pressionats per munts de paralitzadors. Tal com deia un article de Jordi Barbeta inspirat en Vila: “Allà on sorgeix una iniciativa, apareix immediatament una plataforma per rebentar-la, un partit per capitalitzar electoralment la protesta, i pitjor encara, una institució que amaga el cap sota l’ala. Sigui la fórmula 1, la volta ciclista, els Jocs d’hivern, Hard Rock, el Museu de l’Hermitage, la Copa Amèrica, la Ryder Cup de Golf, el Quart Cinturó, ampliar l’aeroport, el tramvia de la Diagonal o les superilles, hem arribat a un punt que en aquest país no s’hi pot fer res”. No se’n va sortir ni el president Mas quan el 2010 prometia una administració bussines friendly. Tampoc els intents polítics d’aplicar el silenci administratiu positiu. Aquests funcionaris amb poder, sota aquestes pressions i sabedors que un sí els pot comprometre i, en canvi, un no, allà on amb bona voluntat es podria donar un permís, o uns retards injustificats, no els comporten cap penalització, no té gaires estímuls per enllestir la feina propositivament pel país.

I com sigui que els emprenedors catalans han d’interaccionar amb els funcionaris propers, molt més que amb els de Madrid, se’ls pot incrustar la sensació, en bona part certa, que l’administració catalana pot ser un obstacle per al desenvolupament de les seves empreses, enteses com el conjunt de propietat i els seus treballadors, i per tant no albirar com una millora en aquest àmbit el fet de la independència de Catalunya.

Taps per dalt però també per baix. Els nostres joves saben que ho tenen molt difícil, si no impossible, per impulsar noves empreses que necessitin nau industrial i un discret subministrament elèctric, i en conseqüència un seguit de permisos que comporten temps, despeses i possibilitats de ser rebutjats. Han de reeixir en el sector informàtic o bé fer-se pintors per anar de casa en casa. Molts un cop ben formats aquí, amb els costos subseqüents, opten per exportar el seu talent a fora. D’altres només malden per entrar també ells en el sistema funcionarial que els tindrà a cobert dels ERO i de les variacions de l’economia que alteren les empreses i que cada dia són més ràpides. No estranya doncs que en la darrera convocatòria de 850 places del cos de Mossos es presentin 12.680 homes i 4.678 dones. Menys d’un 5% podrà tenir sort i la vida assegurada fins a la jubilació, les dones en major proporció del 7% al reservar-se per a elles el 40% de la convocatòria.

Quan tinguem més de la meitat de la població de funcionaris, junt amb els escolaritzats majors de 18 anys que puguin votar, més els aturats i els jubilats, potser tinguem un bon gruix independentista, però qui produirà, qui tirarà endavant el país? Aquests dubtes no ens afavoreixen gens, fent el camí cap a l’autodeterminació encara més costerut.