És curiós observar com la nostra societat exigeix comportaments ètics a la ciutadania, però paradoxalment les persones se socialitzen mitjançant models d’egoisme racional

La setmana passada EL 9 NOU informava que s’havia detingut, gràcies a la col·laboració ciutadana, el conductor que va fugir després d’atropellar un nen de 6 anys l’octubre passat a Roda de Ter. La notícia coincidia amb l’emissió del 30 minuts “Fugir és delicte”, on s’explicava com, a través d’un moviment social, es va modificar el Codi Penal (2019) per considerar com a delicte l’abandonament del lloc de l’accident. Actualment la fugida es castiga amb una pena de fins a quatre anys de presó. Segons les dades, a Catalunya, en les xarxes interurbanes aproximadament cada dos dies un conductor fuig del lloc de l’accident sense prestar ajuda a les víctimes. A les grans ciutats els abandonaments són molt més habituals. L’any 2021, tot i ser època de restriccions per la pandèmia, es van comptabilitzar 146 accidents amb fugida; el 2020 se’n van registrar 115, i el 2018, fins a 204. Més enllà de l’enduriment de la llei ens hem de preguntar per què es donen i per què augmenten aquestes conductes tan reprovables. El savi Sòcrates era del parer que “és millor patir una injustícia que cometre-la”, però les dades indiquen que la màxima socràtica fa aigües, precisament, en la terra ferma de les carreteres. El filòsof grec sostenia que qui practica la injustícia no pot ser feliç fent mal als altres, i, al mateix temps, perjudica la seva pròpia humanitat. Que el Codi Penal s’hagi vist empès a regular i sancionar l’obligatorietat de l’auxili a les víctimes no és cap gran guany social, sinó una evidència vergonyosa de la deshumanització que està patint la nostra societat. Com menys ètica hi ha en una societat més necessitat tenim de la regulació jurídica per garantir la convivència. No oblidem que l’ètica ens empeny a actuar bé per propi convenciment i no pas per la por o el control extern. Per això és més important i eficaç destinar esforços a educar èticament la societat que a castigar-la. Tanmateix quan l’educació falla és necessària la sanció, perquè altrament la vida social no seria possible. És curiós observar com la nostra societat exigeix comportaments ètics a la ciutadania, però paradoxalment les persones se socialitzen mitjançant models d’egoisme racional, que estan àmpliament acceptats. Expressions com “tu ves a la teva”, “no t’emboliquis”, “aquest no és el teu problema” formen part de les converses habituals. L’egoisme racional sosté que l’individu té dret a viure per si mateix i no està disposat a sacrificar-se pels altres, ni espera que els altres ho facin per ell. La generositat, l’ajuda... només es destina als més pròxims i a aquells a qui ve de gust. Aquesta forma de relacionar-se condueix a la priorització del propi interès i a la indiferència envers els altres. Aquests models de socialització tenen l’efecte de la bola de neu, en el sentit que es comença per deixar de saludar el veí i s’acaba abandonant les víctimes als vorals de la carretera. Aquesta forma de viure les relacions socials ha capgirat d’una manera preocupant els fonaments de l’ètica. La responsabilitat sempre ens obliga a preguntar-nos què li passarà a l’altre si jo no actuo, és a dir, quines conseqüències pot patir si no responc al seu crit d’auxili des de l’asfalt. La pregunta que es fan els conductors que fugen del lloc de l’accident és a la inversa: què em passarà a mi si actuo? I sobretot, què em passarà a mi si es descobreix que he consumit alcohol i/o drogues, no tinc carnet de conduir o no he assegurat el vehicle? Davant la por l’altre ja no és algú a qui cal ajudar sinó algú que fa nosa i cal evitar perquè ens complica la vida. En aquest model la prioritat se centra en el propi benestar, i no s’està disposat –bàsicament per covardia– a acceptar cap conseqüència a causa de les víctimes, encara que se’ls hagi segat la vida. És com si ens haguéssim fatigat de tenir presents els altres i per això augmenten les fugides. Tanmateix una societat que no és capaç de proporcionar a la ciutadania raons profundes per no fugir, per respectar-se entre si, no aconseguirà –per més lleis sancionadores que aprovi– resoldre el problema dels conductors que s’escapen. Fugir o no fugir del lloc de l’accident? La qüestió no és gens banal, perquè més enllà que hi ha en joc la vida de moltes persones, també hi ha en joc, com recordava Sòcrates, la nostra pròpia humanitat, i sense humanitat no hi ha felicitat.