El músic i pedagog pradenc Joaquim Pecanins i Fàbregas la va recollir el 1904 per a la primera edició de la Festa de la Música Catalana

Una de les nadales més interpretades arreu del món, amb traduccions a diverses llengües, és la que coneixem amb el nom de Fum, fum, fum, una cançó que, com moltes altres de la mateixa tipologia, se’n desconeix l’origen, però de la qual els veïns de Prats de Lluçanès presumim de ser-ne una mica el bressol. Aquesta cançó formava part del recull que el 1904 va presentar el músic i pedagog pradenc Joaquim Pecanins i Fàbregas (Prats de Lluçanès, 1883 - Banyoles, 1948) a la primera edició de la Festa de la Música Catalana, organitzada per l’Orfeó Català, amb el qual guanyà el premi ofert pel Centre Excursionista de Catalunya. En les bases es detallava que el guardó d’aquesta categoria seria per “a la més important col·lecció de cansons populars de Catalunya o dels diversos territoris ahont la nostra llengua és parlada”. En aquella ocasió el jurat estava format per Felip Pedrell, Josep Garcia Robles, Antoni Nicolau, Eusebi Daniel i Lluís Millet. El diari La Veu de Catalunya en va editar la partitura el 24 de juliol, dins un reportatge dedicat a aquesta efemèride, en el qual també s’elogiava la joventut del compilador “… puig no compta més que 21 anys. Fill del Llussanés ha concorregut a la crida de l’Orfeó Català, ab un recull de cansons de la terra aplegadas i armonisadas ab l’amor del que ordena els recorts de la seva infantesa”. El 1905 es va publicar de nou la partitura al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, i dos anys més tard a la Revista Musical Catalana, afegint-s’hi en les dues ocasions la lletra completa amb set estrofes. El Fum, fum, fum, juntament amb algunes altres cançons del recull premiat, l’havia aplegat Pecanins uns anys abans al seu poble natal, Prats de Lluçanès, en una època en què algunes nadales van deixar de cantar-se a l’església i van començar a formar part del repertori coral. Així, els compositors Francesc Pujol i Joan Lamote de Grignon en van fer una primera harmonització per poder ser interpretat, entre d’altres, per l’Orfeó Català i l’Orfeó Manresà, que d’aquesta manera van contribuir a la seva difusió. Josep Romeu i Figueras, en el seu estudi sobre les nadales tradicionals, editat el 1952, datava aquesta cançó de les darreries del segle XVIII o començaments del XIX, encara que podria ser molt anterior, i a més exposava que en aquestes dues centúries no hauria sigut de les més conegudes, ja que després d’analitzar una setantena de cançons nadalenques dels referits segles, conservades a la Biblioteca de Catalunya, aquesta només hi apareixia una vegada. La versió que ell presentava, de les més antigues que s’han localitzat, compta amb dues estrofes totalment desconegudes a l’actualitat, amb diferents onomatopeies que aporten una sonoritat festiva i de tabola, ben característica antigament de les cançons del cicle nadalenc. Per això, afegia que aquesta peça es podia qualificar “potser com la més característica de l’humor i gatzara típica de la diada”. "La tornada tindria a veure amb el verb f´úmer, una variant eufemística de fotre, com si diguéssim fot, fot, fot Seguint en aquesta línia, el “fum, fum, fum” de la tornada tindria a veure, segons l’etnomusicòleg vigatà Jaume Ayats, amb el verb fúmer, una variant eufemística de fotre, com si diguessin “fot, fot, fot”, tot rient de les mentides i bestieses de la cançó. Així aquesta peça seria una de les que encara va mantenir, depenent de les variants, el tractament absurd i burlesc que tenien algunes lletres usuals de l’època nadalenca, i que sovint van ser censurades per part de l’Església i de la societat burgesa amb ajut dels compiladors de començaments del segle XX, que van retallar el que qualificaven d’irreverent, vulgar o atrevit, deixant-hi escrit només tot allò que es considerava mesurat i raonable. La versió que més es canta avui ha estat reduïda a tres o quatre estrofes, fruit segurament de tot aquest procés esmentat, pel qual les peces recopilades, una vegada esporgades, adquirien una unitat estètica i formal i un vocabulari més refinat d’acord amb els patrons que es volien transmetre en aquells moments i que han perdurat fins als nostres temps. Del Lluçanès als Estats Units El 1922, en una de les principals editorials de música nord-americanes, Oliver Ditson Company, de Boston, es presentava la col·lecció Songs of the Spanish provinces, i en l’apartat corresponent a Catalunya hi sortia entre altres la cançó Fum, fum, fum, a l’encapçalament de la qual figurava el nom del recopilador d’aquesta nadala: Joaquim Pecanins. La publicació va ser una iniciativa del musicòleg nord-americà d’origen alemany Kurt Schindler (Berlín 1882 - Nova York 1935), que la traduí a l’anglès i va arranjar la partitura per a vuit veus i piano, mantenint però el “fum, fum, fum” de la tornada en català. En una pàgina introductòria hi explicava que, segons el musicòleg Felip Pedrell, aquesta cançó s’interpretava després de la missa del Gall a l’església de Prats de Lluçanès acompanyada per nombrosos instruments sorollosos com la simbomba, la pandereta o els ferrets, resultant de tot plegat una imatge potser poc respectuosa per alguns però que era la manera com la gent d’aquest poble mostrava la seva alegria en aquestes dates. Schindler probablement va conèixer aquesta nadala a través de Lluís Millet, director de l’Orfeó Català, amb qui intercanviava partitures i amb qui va començar a tenir-hi correspondència a partir del 1917, quan va descobrir que a Barcelona existia aquesta entitat coral tan semblant a la que ell dirigia a Nova York, l’Schola Cantorum.

El músic i pedagog pradenc Joaquim Pecanins i Fàbregas la va recollir el 1904 per a la primera edició de la Festa de la Música Catalana

‘Fum, fum, fum’, una nadala universal