‘Fun fact’
La primera vegada que vaig escoltar l’expressió fun fact va ser el meu primer dia de feina a la meva primera feina americana. Els de recursos humans ens havien congregat en una sala força vella i massa gran a tots els nou empleats, per allò de començar amb bon peu i fer connexions.
Una de les preguntes que ens van fer va ser que diguéssim un fun fact sobre nosaltres. Jo ho vaig traduir com una cosa divertida, literalment, i els vaig explicar que venia de Polònia i que l’anglès era més fàcil que el polonès. Tothom va somriure, i després de mi li va tocar el torn a una dona asseguda al meu costat. “Soc una supervivent de càncer!”, va dir ella, riallera, i tothom va somriure i la va aplaudir. Jo vaig obrir la boca de bat a bat, i vaig pensar que era molt valenta, per explicar una intimitat en una sala plena de desconeguts. A mida que passa el temps, la meva traducció de fun fact l’he anat millorant, i ara podria dir que és més una curiositat, una cosa que ens diferencia dels altres, que no pas una cosa divertida. Tot i que els fun facts que ens demanen acostumen a ser divertits, o, si més no, graciosos (havia estat xef, el meu gos es diu Barbie, mai he volat a l’estranger…), a vegades hi ha fun facts que ens sorprenen, com la de la meva excompanya de feina que es va atrevir a dir que havia superat un càncer.
Cada vegada admiro més aquesta sinceritat americana. Tot i que diuen les coses donant-hi massa voltes, i a vegades em marejo tot pensant el que m’estan intentant dir, també saben ser sincers, i no reprimir-se quan han de dir una mala notícia, o quan han d’explicar algun fet vital important. I com que el seu to de veu acostuma a ser més elevat del compte, no hi ha ningú a 50 metres a la rodona que es quedi sense saber el fun fact que toca! Darrerament, quan em demanen el meu fun fact, a l’hora de trencar el gel en una reunió, sempre dic el mateix: escric contes sobre vells. I veig icones de mans aplaudint a la pantalla, que s’agraeixen, a falta de cares de veritat.